Les Animalades de l’alex

Llegeixo avui al Periódico una notícia que en deixa una mica estranyat: Una chocante operación de cirugía permite crecer cinco centímetros. D’entrada penses, mira, sho han currat i han trobat la forma d’allargar els ossos de les cames, o alguna cosa similar. Et poses a llegir i trobes això:

La solución es tan simple como colocar una prótesis de silicona sólida en la cabeza, sin tener que pasar –según el médico– por operaciones delicadas, traumáticas y con efectos secundarios como la cirugía del alargamiento de piernas (tibia y fémur).

Com? Una pròtesis al cap que t’el allarga? La primera imatge que em ve al cap es la dels mítics “Cabezaconos”. Una peli dels vuitanta amb en Dan Aykroyd. Llavors, per què qudar-nos en 5 cm? Podríen posar pròtesis de qualsevol mida. Fins i tot amb diferents formes, “Vull que em fagi el cap més rodó, o més ovalat” S’obre tot un ventall d’oportunitats increïbles. Ara, si vols banyes, que te les posi la dona.

I per què quedar-nos amb el cap? No estaría malament poder-te posar unes pròtesis als genolls, i que acabin en punta. Així a les hores puntes del metro podríes anar apartant la gent sense que es noti. O als colzes. Depén de quin central de fútbol sería ja imparable amb pues als colzes.

No ens quedem només amb guanyar centímetres d’alçada. Fem tunning de veritat.

Escolteu això, es brutal.

També son brutals els comentaris que deixa la gent a youtube. Brutals de lo burra que es la gent.

Aquest blog sempre està innovant. Innova innova innova que te innovarás.
I que millor, i més de moda que els politonos personalitzats!

Aquí us deixo la primera mostra. Si us interessa envieu el següent missatge: NOMBRE_AZAZEL al 666

I son personalitzables!

Diu avui El País:

El paro y la situación económica son los dos problemas que más preocupan a los españoles, según el barómetro del CIS correspondiente al mes de enero, en el que el terrorismo baja desde la primera hasta la tercera posición.

Si a mi em preguntèssin, mai contestaria que l’atur, o el terrorisme son els problemes que més em preocupen. Em preocupa el terrorisme? Doncs no. Las possibilitats de que m’afecti un atemptat terrorista son més aviat poques. Tinc més opcions de que m’atropelli un cotxe. I l’atur? Doncs tampoc, tinc feina, així que potser em preocupa més la crisi econòmica que l’atur.

¿Llavors perquè surten aquests resultats? Quan et fan una enquesta et surt el representant de la humanitat que portes dins. Venen pel carrer i et pregunten “Quin es el problema que més el preocupa?” Llavors et pares, i el teu cervell comença a pensar com si tinguèssis la responsabilitat de representar els teus compatriotes i dius, “el terrorisme, l’atur, la fam al tercer mon…(?) Una merda! A mi em preocupa trobar clients, si la meva dòna m’és fidel, o que el meu fill aprovi les mates que m’ha suspés la segona avaluació. El que passa es que la gent pensa que contestar això, es ser un insolidari i no pensar amb la societat.

També podría ser que la pregunta estés mal formulada. Però es clar, si preguntèssin “Quin es el principal problema d’Espanya?” La gent diría “Pasar de cuartos”.

Segons el Papa Benet, hi ha 7 nous pecats capitals. Alto! Això es molt gros. La primera pregunta que em ve al cap es: L’efecte es retroactiu? O he de deixar de pecar a partir d’avui?

Anem a repassar-los per què te tela.

No Contaminaràs: Be, no es que personalment contamini massa. No fumo, vaig poc amb cotxe… pero faig servir força electricitat, no se si la contaminació lumínica compta. El que està clar es que l’esglèsia haurà de deixar de fer fumatas per anunciar coses i posar un capellà amb banderes de senyals marins a la cúpula del Vaticà. I s’ha de reciclar. Fotuda, perquè reciclar, el que es diu reciclar bé, em sembla que no ho fa ningú.
La ingenyería genètica: Potser aquest, de tots, es el pecat que afecta a menys gent. A menys que les croquetes de pollastre es pugui considerar manipulació genètica.
Ser obscenament ric: Buff, aquest potser s’enganxa amb al de l’avaricia, però si ells ho diuen… Hauran de començar a vendre`s tot el que tenen tancat al Vaticà. Però es clar, si no complien els 7 de tota la vida, com volem que compleixin amb els nous.
La Drogadicció: Us sona Santa Teresa de Jesús? Doncs que prediquin amb l’exemple.
L’abortament: Suposo que aquest passa de pecat estàndar a pecat capital. No hi havia prou amb la quantitat de nens amb “tiets” capellans, que ara encara n’hi haurà d’haver més. Que deixin de follar o ho legalitzin també!
La Pedofília: Home! Això si! Amb nens es molt lleig. Però esclar, aquests… “A Dios rogando…”
La injusticia social i diferències entre rics i pobres: Be, també se l’hauràn d’aplicar ells els primers.

Es maco que la majoría de pecats capitals nous siguin aplicables majoritàriament dins el mon eclesiàstic. Això demostra que son gent amb un gran sentit de l’autocrítica.

Aaaaammeeeeeennnnn

Aquests dies que ens hem hagut de quedar bastant a casa cuidant la Fura, hem aprofitat per veure pelis que feia temps que teniem pendents, o revisitar clàssics moderns.

La que encara no haviem vist es Promesas del Este.

Ens havien parlat molt be de la peli de Cronenberg. I acompleix les espectatives. La història d’una noia de l’est que va a Londres a buscar una millor vida narrada per la noia que troba el seu diari. Una trist història de prostitució, droga i màfia russa a Londres.
I no només aquesta història, sino el funcionament intern de les màfies russes que s’han afincat des de fa anys a la capital anglesa.
I com no, el paper de Viggo Mortensen. El “xòfer” rus que puja posicions dins ‘escalafó de la màfia. Sens dubte el paper estrella de la película.
I destacar la, ja mítica, escena de la casa de banys.
Sens dubta una peli molt recomanable, pero millor veure-la amb l’estòmac buit si ets una persona sensible.

L’altre que hem vist, en aquest cas, re-vist; ha estat Zodiac. El thriller basat en fets reals de Fincher, amb un gran Robert Downey Jr.
Si no la heu vist, “compreu-la”.

… dónen per molt.

Dissabte vam haver de passar unes 6 hores a les sales d’espera d’urgències a l’Hospital Esperit Sant, a Santa Coloma. No es res greu, només un refredat fort amb molta tos, i jo anava d’acompanyant. Però em vaig adonar de que 6 hores donen per força coses i anècdotes.

La gràcia es que només arribar ens van agafar, la espera va venir després a l’hora de fer unes plaques.
El temps el vaig matar bastant en llegir. Mentre la pacienta dormía vaig agafar la llibreta i vaig amagar’m-hi al darrera i amb el boli vaig intentar captar una mica el mon hospitalari.

Primer vaig poder fer 3 vinyetes noves de Papelomondo, que aviat trobareu a la Universal, i després, converses estranyes.

D’entre les més curioses, la un home i dona grans, que semblàven amics o coneguts que coincideixen a Urgències. Aquest parell feia servir mol l’eufemisme per parlar. El millor un que va anar a la llibreta.

- ¿La Carmen sigue tan hermosa? - pregunta ell
- Si, más que yo. Y mira que yo estoy… - respon ella.

Aquí vaig deduïr que la paraula “hermosa” es refería a “gorda”. Que maco es el vocabulari humà.

Després el metge. Feia molt de temps que no sortía content de una visita mèdica. I com que sempre ens queixem d’ells, crec que també cal dir-ho quan et sents ben tractat. Un paio de l’est, pel cognom acabat en -escu. Simpàtic, amb interés per pillar el que podía quan li parlàvem en català, i que va esplaiar-se a explicar símptomes possibles i funció dels medicaments. A més, amb bon sentit de l’humor, ja que no va dubtar a corroborar les meves insinuacions de que amb whisky es cura tot. Vam estar una estona xerrant amistosament sobre com es curàven aquests refredats abans, amb begudes, plantes i xarops varis. Però a l’hora de la veritat, pren-te els medicaments que et diu el metge. En resum, qua després de 6 hores, ens vam sentir ben tractats.

I val a dir que l’hospital de l’Esperit Sant, recentment reformat, es potser l’hospital més maco i modern que hagi visitat.

esboços de sala d’espera

Be, poques idees.

Així que us deixo el trailer que va sortir ahir d’Iron Man

Si, se que tinc això una mica abandonat. Però m’haureu de perdonar però la feina es lu primé.

Ara, quan arribo a casa, cada dia hi ha un moment que espero amb més ganes, i es quan fan “El Intermedio”, el programa del Wyoming a la Sexta. Un programa que ha millorat MOLT en les últimes setmanes.

Si fa un temps van fer un debat polític entre en Duràn i Lleida i una altra política, ara no ecordo quina, jugant a la Wii; ahir van fer un debat cara a cara entre el president de Cantàbria, quin personatge!; i en Beni, un nino dels teleñecos que només riu. Aquest nino fa les vegades d’analista polític.
També son antològics els muntatges de video en els que agafen 2 entrevistes de 2 personatges diferents i les barrejen per fer un cara a cara.
Si, pot ser un humor una mica fàcil, però per desestressar cada dia va millor. I que sigui fàcil no vol dir que no tingui qualitat.

Crítica política i humor, bon humor. Us deixo un video resum d’alguns moments de l’any passat per si no l’heu vist mai. Però us el recomano, el fan a dos quarts de deu a la Sexta.

Bona niiiit.

De vegades, molt molt poques, una feina et permet desenvolupar jocs amb textures, superposar capes, etc. En aquest cas, aprofitant el fons i fotent-li un dibuix al damunt.