Les Animalades de l’alex

3 d’Abril de 2008, casa de qui escriu.

- Escolta! Has vist que no tenim línea al telèfon? No va!
- Hosti, no m’en havia adonat, com que no el fem servir. A veure?
Es veritat, no xuta. Com pot ser, si internet si que funciona?
- Deu ser cosa d’ells. Vaig a trucar a veure si ens diuen alguna cosa.

10 minuts després…

- M’han dit que enviaràn un tècnic, però que es molt extrany que no tinguem línea i internet funcioni.
- Espero que no trenquin res…

4 d’Abril, mateix batlloc.

Riiing, riiing.
- Digui?
- Hola soy el tésnico de Telefónica, que ya les he arreglao lo de la línea
- Hosti, es veritat, m’està trucant al telèfon i no teníem línea. Cual era el problema senyor?
- Nada, el cable de la linea telefónica estaba roto, así que le he quitao el de datos, el de interné, y se lo he puesto en el telefónico. Ahora tiene teléfono pero no tiene interné.
- Comorl! Oiga, no no, que a mi no tener teléfono me la suda, pero curro con internet, vuelva a ponerlo como estaba!
- No puedo, no me permiten tocar nada de la conexión de ADSL que no es nuestra.
- Conyo! Me ha quitado el cable! Cómo que no puede tocar nada?
- Lo siento, tiene que llamar al 1004.

Fillsdeputa… em sentiràn.

To Be Continued

Fem una mica de recompte dels llibres que van caure en les meves mans ahir:

El Sindicato del Policía Yiddish de Michael Chabon.
Aquest va caure per què ja havía llegit el seu gran llibre “Las Asombrosas Aventuras de Kavalier y Clay”, i m’agrada molt el toc comiquero de Chabon a les seves històries. Aquest parla d’un mon on no s’haguès creat l’estat d’Israel després de la Segona guerra mundial, i els jueus viuen a una zona dels Estats Units. Aventures policiaques a un mon alternatiu.

Judici Final de Ferran Torrent
El final de la trilogía de “Societat Limitada” i “Espècies Protegides”. A veure com acàben les aventures de Joan Lloris, que es Disposa a ser alcalde després de tenir èxit al València CF. Més intrigues polítiques i merdes esportiu de la mà del gran Ferrant Torrent.

Ara parlo jo, d’en Carles Rexach
Aquest l’he agafat perquè segur que es passa una bona estona llegint-lo. He d’inpregnar-me una mica de la filosofía de vida d’el Charly, més que res per relaxar-me una mica.

- Àlex, com hes que hastinhut això un pel abandonat aquests dies?
- Bah, quina merda. He estat sense internet a casa.
- I això?
- Es una història un pel curiosa, ja la explicaré quan es solucioni.
- Llavors, ara des de on escrius?
- Des de la feina, però la connexió d’aquí també va i be, així que es el tercer cop que escric això a veure si es puja d’una vegada.
- Vol dir això que tornes a postejar amb freqüència?
- No, vol dir que estava fart de veure el “de bolos”

Fe de rates:
En català correcte mai direm “va i be”, direm “va i ve”.
Mai direm “hastinhut”, direm “has tingut”.
I mai direm “solucioni”; direm “arregli”

Este viernes actuo en Casa Fórceps.

Quan un deixa de treballar per una tercera persona o empresa i es posa a treballar pel seu conte s’embarca en una aventura força emocionant. Emocionant no sempre es positiu. Faig servir la paraula per dir que vius més emocions, positives i negatives, quan tu mateix prens els riscos i has d’acceptar les responsabilitats.

Be, de moment, avui en dia han augmentat el nombre de responsabilitats a acceptar que riscos a prendre. El risc principal es, tant treballes, tant guanyes; i això a la majoría de feines no passa, tu cobres t’escaquegis o curris al 100%. Lo fotut ve amb les responsabilitats.

Fa uns mesos vaig fotre una cagada, i no em costa gens acceptar-ho, ni ara ni quan va passar. Aquesta cagada em va suposar unes despeses econòmiques que, be, es van poder assumir. Les difícils d’assumir son les seqüeles que queden. Hi ha nits que te les passes pensant en si has fet la feina sense deixar-te cap pas o si no t’has equivocat en res, fa poc vaig arribar a l’extrem de llevar-me a mitja nit a repassar unes coses que havia d’enviar i no em deixàven dormir. I estàs esperant la trucada que et diu: “hi ha un problema”.

Tot això es deu també a la meva naturalesa pessimista i complicada, però un accepta que es tracten dels riscos que s’assumeixen a l’estar tu sol devant la barrera, sense ningú que et cobreixi les espatlles. Tot i que sempre hi ha gent disposada a donar la cara per tu.

Ara ho rellegeixo i no se perquè coi escric això, em recorda a aquells posts de fa anys parlant de l’insomni. Però be, ja que ho he escrit, i feia temps que no actualitzava, ho penjo.