Be, poques idees.
Així que us deixo el trailer que va sortir ahir d’Iron Man
Arxivar per Febrer, 2008
Si, se que tinc això una mica abandonat. Però m’haureu de perdonar però la feina es lu primé.
Ara, quan arribo a casa, cada dia hi ha un moment que espero amb més ganes, i es quan fan “El Intermedio”, el programa del Wyoming a la Sexta. Un programa que ha millorat MOLT en les últimes setmanes.
Si fa un temps van fer un debat polític entre en Duràn i Lleida i una altra política, ara no ecordo quina, jugant a la Wii; ahir van fer un debat cara a cara entre el president de Cantàbria, quin personatge!; i en Beni, un nino dels teleñecos que només riu. Aquest nino fa les vegades d’analista polític.
També son antològics els muntatges de video en els que agafen 2 entrevistes de 2 personatges diferents i les barrejen per fer un cara a cara.
Si, pot ser un humor una mica fàcil, però per desestressar cada dia va millor. I que sigui fàcil no vol dir que no tingui qualitat.
Crítica política i humor, bon humor. Us deixo un video resum d’alguns moments de l’any passat per si no l’heu vist mai. Però us el recomano, el fan a dos quarts de deu a la Sexta.
Bona niiiit.
De vegades, molt molt poques, una feina et permet desenvolupar jocs amb textures, superposar capes, etc. En aquest cas, aprofitant el fons i fotent-li un dibuix al damunt.
VOODO CHILD
Avui una obra poc usual dins el món del còmic; una biografia.
Jimi Hendrix ha estat i serà un dels millors guitarristes, i més innovadors de la història de la música. Va revolucionar el mon de la guitarra elèctrica, i els seus efectes han estat copiats per molts dels grans d’ara. Sabía treure vida d’un instrument de forma que molt pocs ho han pogut fer. I per il·lustrar una obra com aquesta, pocs autors podíen estar a l’alçada; i calia que fos tan controvertit com en Jimi. En Bill Sienkiewicz era la millor i més encertada opció.
Ens trobem devant d’una obra pictòrica més que un comic tradicional, pero la tradicionalitat no ha anat mai amb en Sienky, com mai va a anar amb Hendrix.
Un àlbum de Glénat plé de color i sentiment. En Sienkiewic li sap donar la expressivitat necesària en qualsevol moment. La tristesa que envoltava la vida de Hendrix, la seva ràbia devant de la gent que no el comprenia, o que el limitàven i no el deixàven evolucionar. Les cançons de Hendrix agafen una altra dimensió quan en Sienkiewicz plasma les lletres d’aquestes sobre paper. Les emocions de la música prenen vida.
En resum, la vida d’un artista inconformista plasmada sobre paper per un altre incomprés al seu camp.
Una obra estranya però de gran nivell artístic. Trobeu-la.
Aquesta es una ilustració no publicada del mateix autor sobre en Hendrix.
Hi ha dues classes de persones; aquells que quan marxen d’un restaurant desitjen “bon profit” a les taules veines, i els que no.
PD. No country for old men està MOLT bé.
Això es el que hauran de demanar dintre de 2 anys, si es com l’AVE seràn 8, les dones quan vagin a comprar roba. De moment no se si s’aplicarà la mteixa norma als homes, però no estaria de més.
Els estudis que s’han fet a unes 10.500 dones sobre les mides i tallatges han descobert que les mides que es fan servir no s’adapten a la dona actual. Si la conclusió única fos aquesta, es podríen haver gastat la pasta en nubes i pipes. No conec cap dona que digui que anar a comprar roba sigui fàcil. I esclar, si per ella no es fàcil, pels acompanyants es fa una tasca titànica. S’han acabat S, M, L i XL; a partir d’ara, hi haurà 4 tallatges a considerar, al menys en la roba de cintura en amunt. A partir d’ara les mides diferenciaràn pit, cintura, cuixa i alçada. Així que si tens una 4 de pit, una 3 de cintura, una 4 de cuixa i una 5 d’alçada, gastaràs una 4345. Si ja era difícil quan una L d’una marca era una S d’una altra, ara si van a Zara duràn una 4354, i al Brenschcka o com es digui, una 3443. Marededéusenyor.
Si això no fos ja prou complicat, hi haurà 3 estàndars antropomòrfics (?). Cilindre, Campana i Diábolo. Per distingir la gent que sigui cilindre, o “Cuerpobombonadebutano”, Campana o “Cuerpopera” o Diábolo, que ve a ser la dona amb corves. Els noms no es que siguin els més apropiats, hi ha gent que diu que son vexatius. Be, més vexatius haguèssin estat Chewbbaca, Hipopòtam i Tiagüena.
Així que la meva recomanació, en cas de que totes les marques facin les talles igual; està per veure quina marca fa 90 patronatges diferents per cada peça; les dones portin una tarja com les que venen amb les impresores, on et diu quins cartutxos has de comprar. A l’entrar a la botiga, ensenyes la tarja “5555/Chewbbaca”, i la depenenta t’indiqui on pots trobar la roba de la teva mida. Al fondo a la derecha.
Si cada marca segueix marcant les talles independentment de les altres, les dònes hauràn d’anar a comprar soles definitivament. No em veig sortint dels emprovadors per dir-li a la depenenta: “d’aquesta samarreta em dones una 4342/Cilindro i una 4234/Campana, que la 4332/Diábolo li ve una mica justa…”
Quan vaig demanar que era el que més us interessava del blog, o qué era el que us agradaría veure, una de les propostes, del crack Chiringui, va ser que parlés de còmics. Es veu que s’ha cregut tot el que dic, i es pensa que en se. Però bé, per què no? A qui no li agradi, que no se la miri, i santespasqües.
Avui toca una obra que no es considera de les grans, o de les imprescindibles, però, be, la repassava abans d’ahir, i m’ha semblat prou digne per començar aquesta secció. Es tracta del Batman Black & White.
B&W es tracta d’un recull d’històries curtes, dins de l’univers de personatges de Batman, escrites i dibuixades per uns quants dels grans, acompanyats d’uns quants autors que podríem anomenar “poc comercials”. D’aquestes històries curtes, en trobem alguna guanyadora d’un Eisner Award. Els Eisner son els premis de còmic més importants dels Estats Units en memòria del gran Will Eisner, creador d’Spirit. Doncs com deia, en trobem una guanyadora, i d’altres nominades.
Son històries que molt poc o res tenen a veure amb el mon dels superherois. De 5 a 7 planes on s’explica des d’una anècdota fins a una vida. I on trobem grans descripcions de personatges secundaris de l’univers Batman, petits detalls del comportament del rat-penat, històries tràgiques i històries èpiques. Excelentment escrites i amb un dibuix de vegades estrany, de vegades esquisit, però sempre de qualitat.
El Blanc i negre purs li donen aquest aire de còmic pulp antic que rodeja el còmic. Poques històries mostren molts elements tecnològics, i es dediquen a explicar històries humanes. Entre elles destaco una en la que en Batman es troba cara a cara amb assassinat d’un nen d’11 anys per part d’una banda de nens marginals.
Grans dibuixants, alguns de gran inspiració per mi, com Bruce Timm, Howard Chaykin, Brian Stelfreeze, o el català Jordi Bernet; el de Clara de Noche del Jueves.
Planeta de Agostini va recollir els 4 volums d’històries en un llibre, que es el que us recomano. Fins la propera.
Aquesta nit, divendres, hem anat a veure Juno. Aquesta peli que opta a l’Oscar a la millor película, i que deien que segueix les passes de “Little Miss Sunshine” com a representant indie als premis.
Així com la de l’any passat era una crítica a la “cultura de la bellesa” de la societat; aquesta m’ha semblat un elogi de la normalitat. Però no de la normalitat tal com la entén la societat, aquells arquetips que s’ens marquen i als quals hem d’aspirar; sino la normalitat de la majoria de la gent. Acceptar-te tal com ets amb normalitat, i que les coses que valen la pena de veritat, de vegades son les mes senzilles i les que tenim a la vora.
Un pel irreal el comportament d’aquesta adolescent de 16 anys que es queda prenyada, però li dona el toc d’humor a la peli. Un pel més dolça, o comercial, que Miss Sunshine, però m’ha agradat força, com aquella.
Tant la banda sonora com la estètica general de la peli ens transmeten un mon amb gent normal amb un toc cool, però son així, no ho busquen, i això també es reivindica, sigues com ets; no busquis aparentar una altra cosa, fes-ho amb normalitat.
Aneu-hi.
Em trobo amb un dilema. En aquest blog s’ha arribat a parlar o postejar sobre gairebé qualsevol cosa. Però això es un problema, ja que cada cop que em proposo a escriure em trobo que tinc un ventall massa ampli de temàtiques a tocar. He parlat de cinema, fricades, còmics, tecnología, temes més seriosos o política, religió, penjar dibuixos, anècdotes personals, històries absurdes, etc.
Però, qué es el que més us agrada d’aquesta casa? M’agradaría saber de quina temàtica preferiu que tractin els posts en general. Evidentment tinc la opció de tirar endevant fent el que em doni la gana. Però no estaria de més saber que li agrada més a l’audiència.
Gràcies pel feedback.
Diuen