Les Animalades de l’alex

… que treballo aïilat de la societat.

Farà un any que em vaig aventurar al negoci de dissenyador en solitari, com a autònom.

Un any que ha passat molt més de pressa del que em pensava. Bé, hi ha hagut mesos que han passat més de pressa i d’altres més a poc a poc. Moments d’anar de cul, i els pitjors, els moments en que el nivell de feina baixa tant que et replantejes el deixar-ho. Però acava repuntant, o això esperes sempre.

Aquest any es presenta molt diferent, m’hauré de moure molt més i fer de comercial, activitat per la qual estic tan dotat com per la física quàntica. Complicat, però necessari per menjar.

Però sens dubte, el més complicat de tot ha estat treballar sol. Hi ha hagut dies en que he parlat per primer cop a l’hora de dinar, i es fa força complicat mantenir-se civilitzat o sociable.

Però en resum, una aventura interessant que m’ha servit per coneixer-me una mica millor.

Seguirem informant.

Ahir es van manifestar a Barcelona, entre 2.500 i 5.000 persones, depén de qui consultis, per defensar la familia tradicional. Com no, amb el suport de la esglèsia catòlica. No s’entén la família tradicional sense els catòlics.

Primer de tot; defensar-la de qué? Amb les lleis de matrimoni homosexual, d’adopció per part de famílies monoparentals, i d’altres similars, cóm s’ataca la familia tradicional? Han perdut drets? Ténen menys ajudes? No. El que han perdut són privilegis.

Abans, si volies ajuts o reconeixement, o pensió de viudetat, havíes de passar per vicaría. Passi caixa. I ara? Ara qualsevol pot tenir fills! Abans ens havíem de casar, fer el sacrifici de passar per vicaría, anar a missa. I ara poden fer el mateix que els que es casàven abans sense tot el rotllo de l’esglèsia? Dedueixo que en part de la protesta hi ha un punt d’enveja. Molta gent va haver d’aguantar verge fins al matrimoni, anar a missa als diumenges; i ara veuen que qualsevol gay pot tenir fills. Cremaràn a l’infern!

I no s’ensenya religió!! Montilla també cremarà a l’infern. Si hi creu, es clar. Per què, quin sentit te donar una asignatura a l’escola que tracti sobre una decisió personal de creure en un intangible? Per què si es obligatori fer religió, com a mínim deixaría triar la religió. Així pujen els joves, gays i addictes al sexe als 14. Abans en canvi, els gays es reprimien i es casàven, i els addictes al sexe feien el mateix, però tancats al vàter. Però esclar, amb la religió, el que s’aconseguia era deixar tot això soterrat, i tots es casàven i tenien fills.

Bah! No he estat capaç d’escriure un post minimament estructurat. Però tant se m’en refot. Em treu molt de polleguera aquesta gent que, si no ets com ells, no tens dret als privilegis que ells tenen. Però que en el fons, no son privilegis, son drets.

Ahir a la tarda vaig anar a les Drassanes a veure la tant anomenada “Bodies”; la exposició de cadàvers. Hi anava amb la intenció de que m’agradés, si no no hi vas a aquestes coses. Primer de tot dir que està molt ben muntada de cara als aprensius. Quan entres el primer que trobes es un fèmur, i esclar, no es el mateix que començar per un fetus, un femur no pot molestar ningú, a menys que siguis la Pantoja.
Les primeres tires de carn que veus semblen més bacon que persona, i com es lògic, comences a dir tonteríes i ja no hi ha res que et pugui impressionar. Els munyecus semblen de plànstic, així que has de ser molt aprensiu per que et molesti.

La exposició en si està bé si tens algún coneixement de biología, o algún interés en veure com som per dins. Si tens més interés en els submarins queda’t fora, que hi ha una rèplica del d’en Monturiol.
Hi ha coses realment impressionants, i no parlaré dels ja clàssics pulmons de fumador o Scotch Britte negre. El sistema circulatori, no les rotondes, la sang, es impressionant. Es increible com n’estém tan plens de sang. Jo que en veig una mica i ja em gira el cap…
Però la part realment impressionant es la dels fetus. Estàn col·locats per ordre de creixement, 4, 5, 6 setmanes, etc; el de 10 setmanes em va mirar, tenen una cara de mala llet. Semblen un mostrari de monstres genètics, però no; només son xinesos.

Uns apunts per acabar.
Els xinesos per fora tots semblen igual, però per dins s’assemblen més encara!
Entenc perfectament en Tom Cruise, la placenta tenía molt bona pinta, a la planxa o a la brasa ha d’estar per llepar-se els dits. I no et dic ja amb allioli!

Com vaig dir per algún lloc fa unes setmanes, després de festes a casa ens hem decidit a posar-nos una mica en forma.
Hem començat a fer esport, al menys el que ens deixa fer el nostre horari. Anem a còrrer a vespre pel riu, i si no ens ve molt de gust, agafem la bicicleta. Prefereixo còrrer, noto que faig més esforç que amb la bici.
Per altre banda hem començat a menjar millor. Es podría dir que a fer règim, però el règim el fa mes ella que jo, jo menjo millor, pero no em quedo amb gana. Però fins avui no havia tastat una cerveseta.
Ha estat tornar de fer bici, fotre’m una dutxa, i ajeure’m al sofà amb una Murphy’s recent sortida de la nevera.
Ahh, quin plaer.

Gràcies senyor Murphy’s! Amb aquest invent vas compensar de sobres la famosa llei.

He obert un nou blog, petit i sense aspiracions d’exit; vaja com aquest. Caricatures de futbolistes amb nous estils que estic provant. Aquí el teniu.

Sempre m’ha impresionat la gent que sap tocar be la guitarra. No vull dir rascar uns acords, o composat un tema; vull dir SABER tocar la guitarra. I tampoc parlo ara dels Guitar Heroes, com el Joe Satriani, Vai, Malmsteen. Aquesta gent es capaç de fer el que volen amb una guitarra a les mans, però diguem la veritat, molta molta estona, arriben a cansar.
Per això uns dels passatemps que tinc ultimament es buscar coses estranyes a Youtube sobre guitarres acústiques o espanyoles.
La sensació que tinc quan sento una acústica ben tocada, em sembla que no la iguala cap instrument. Es capaç de transmetre la força d’una elèctrica roent, a la sensibilitat d’una espanyola clàssica. Diuen que el piano es l’instrument més complert, però jo poso la guitarra acústica per devant. Es capaç d’extreure sensacions i sentiments com cap altre instrument. M’encanta el so ràpid de la mà sobre les cordes recorrent el màstil per trobar un altre traste. Aquell grinyol.
Fa un temps vaig descobrir la gent de Candyrat Records. Son una productora que enregistren discs només amb guitarra, sense veus; i potser algun baix. I d’entre ells fa temps que m’encanta un, Andy Mckee. Aquest paio es capaç de fer el que vulgui amb una guitarra.
Ara que he descobert com posar videos al sidebar, aniré renovant videos bàsicament musicals. Però no puc evitar estrenar-los amb aquesta versió de “Africa” de Toto, interpretada pel mateix McKee. Es impressionant l’inici de la cançó, quan fa la guitarra i la percussió alhora. S’ha de tenir una força als dits brutal per tocar així la guitarra.

[1888; de neològic]
m LING Unitat lèxica nova, formalment o semànticament, introduïda en una llengua.
ne_o_lo_gis_me.

¿Com s’adapten les generacions a l’avanç de la tecnología? La generació dels nostres avis van haver d’aprendre a fer servir paraules de difícil pronunciació que fa anys van incorporarse al lèxic habitual. Arradio, amoto, croncreta, etc. Paraules que patíen diverses modificacions depén de l’avi o àvia.

La següent generació ja tenía aquelles paraules assimilades, i els problemes van ser uns altres, no lingüístics. Fer serir un vídeo, p’alante p’atrás pausa; fer anar una càmera de vídeo, però tot això era metodología, i no paraulotes noves.
Però aquesta mateixa generació, per causes laborals o d’oci, s’han tingut que introduïr en el mon de la informàtica. Les anècdotes de mouses, disketeres i finestretes poden omplir plaes i planes, però avui he descobert nous neologismes.

Tot aquest rotllo ve a que no tenia ni idea de com treure suc a una xorrada d’avui. La connexió del curro no anava bé, i ho he parlat amb un dels comercials, i ell, m’ha dit que a casa també tenia problemes amb el bireless. Pronunciat “Bi-re-less” M’ha costat, però una mica després he deduit que es referia al wireless, “Uair-less”. Aquí m’he adonat del problema que es troba aquesta generació, que no te coneixements d’anglès i s’enfronta a les noves tecnologíes. “Bindous”, “Bi-fi”, “fi-re-ball”. Una trucada d’aquest home al servei tècnic ha de ser un xou.

Aquest matí m’ha passat una cosa que m’ha semblat una mica fora del que anomenem “normalitat”, i com no, aprofitant que tinc això, doncs us ho explico. Ves per on.

Avui, a mig matí, m’he encaminat cap a la delegació d’hisenda de Santa Coloma, que em queda a uns 10 minuts caminant des de casa. Pel mig del camí, aproximadament al minut sis (6) de trajecte, es troba l’ambulatori. Un divendres al matí, sobre les 11, no es que hi hagi molta joventut pel carrer. I no només joventut, no hi ha molta gent de la meva edat. Si la fauna que m’havia anat trobant els 6 minuts anteriors no era prou de la tercera edat, a l’arribar a l’ambulatori la cosa s’ha multiplicat. Els carrers de la zona tenen voreres molt estretes, i quen passava algún cotxe, m’havia de barallar amb algún vell o vella per mantenir-me a la vorera i no perdre cap membre. Mentre m’acostava a la porta de l’ambulatori, la gent gran era mes lenta, i es movia de forma més pausada i regular. De sobte, noto com una picada al cap, concretament a la part coneguda com a “closca”. Cony! Em toco la closca, i em trobo una cosa clavada, estiro i… una dent? Un d’aquells vells m’havia fotut una queixalada a la closca! Llavors deicideixo fixar-me en els vells, i veig que n’hi ha que els cau la pell, altres sense un ull o una orella i, sense que jo m’en adoni, m’han rodejat i m’estàn acorralant a la porta de l’ambulatori.

Merda merda! que cony passa! Agafo la única sortida possible, “entres a l’ambulatori i fots el camp per alguna altra sortida” penso. Entro a l’ambulatori i, per la meva sorpresa, està ple de vells zombificats. Be, he vist prous pelis de zombis com per saber que si els fots una bona hòstia, els pots anar arrencant membres i obrint-te camí entre ells. A més a més, son zombis de vells, seràn més tous. Començo a repartir estopa.

Entro a un dels despatxets dels metges d’urgències per veure que puc trobar. Palets de fusta per mirar dins la boca… no. Bastonets per les orelles… no. Termometres, aparells per mesurar la pressió… em sembla que no trobaré res que em faci servei. Un bat de baseball? Algun servei ha de tenir que contractin tants metges sudamericans, tenen costums molt estranys. Au, cap a fora i a repartir!

Surto i vinga, bat per aquí, bat per allà, i vinga vells desmembrats per tot arreu. Caps, braços, dentadures postisses i audiòfons de Gaes volen per tot l’ambulatori. Els vells aguanten, però jo lluito amb més ganes per la meva vida que ells, que ja no els queda massa. Costa, però em vaig obrint pas fins a la porta. Però quan em queden uns 5 metres per arribar-hi, veig que tots els vells que hi havia fora estan entrant cap dins. Merda, per més membres que arrenqui, mai podré atravessar aquella massa de visceres i braga-fajas. Llavors se’m acut la idea.

“Viejus! Viejes! Deixeu-me passar! Vaig a fer la declaració de l’IVA i l’IRPF! veieu? Formularis 130 i 300! Si no em deixeu passar, i aneu a per més joves, us quedareu sense pensions!” Ah coi, al sentir lo de les pensions, s’han anat separant i m’han obert una via d’escapament cap a la porta. Cabrons, zombis o no, els viejus saben el que els convé.

Surto corrents de l’ambulatori i em dirigeixo cap a la delegació d’hisenda. No crec que allà se’n adonin de la sang i les visceres que porto al damunt, a hisenda es normal. Però… hosti! M’han mossegat! Es veritat; si alguna cosa he aprés de les pelis de zombis es que si et mosseguen, l’has cagat. Miro la dent que duia clavada, que m’he guardat com a record i, per sort, era postissa. Jeje! Vells….

De tant en tant sento una cançó coneguda que feia temps que no sentia, o a la que mai li havia donat importància, i m’obsessiono amb ella. Em va passar de petit, quan tenia uns 10 anys, amb Bohemian Rapsody, amb el temps, que recordi, m’ha tornat a passar amb “The Logical Song” de Supertramp, “Money for Nothing” dels Dire Straits, el “Bring on the Night” d’Sting, i en podría dir moltes mes.

Les característiques d’aquesta obsessió son:
- La sento per què em posa de molt bon rotllo, tot i quq corro el risc d’avorrir-la.
- Intento buscar la discografía de l’autor, per conèixer més a fons el tema, i veure si n’hi ha d’altres que tinguin el mateix efecte.
- La poso a l’ipod, la gravo en cd pel cotxe, faig el que sigui per sentir-la.

I ara, m’ha agafat amb “Cliffs of Dover” d’Eric Johnson. Un dels que forma part dels denominats Guitar Heroes, com en Joe Satriani o l’Steve Vai per posar un exemple, tot i que s’allunya del metall i les virgueríes de l’ultim, sent més bluesero com els origens del primer.
Aquí us la deixo, no sense fer-vos una pregunta. També us agafen obsessions d’aquestes, amb quines cançons?

M’encanta fer fotos amb aquesta càmera, la Lomo Fisheye. I més d’aquestes frics.