Les Animalades de l’alex

Be, acaba un any de canvis, moviment i novetats.

Em vaig llençar a la piscina amb una nova feina, de moment la cosa arrenca molt a poc a poc, però aguantem, que a partir de l’any es quan tirem cap amunt.

Tancaments i obertures de blogs, tot i que no es cap novetat dins la nostra comunitat. A la nova casa li manquen coses, li manca carisma i història, així que no descarto remodelar l’antiga i tornar-hi.

La comunitat blogger ha crescut, i cada cop som més frics, i sembla que ens conèixem més els uns als altres.

A tots, gràcies per les visites, i molt bona entrada d’any!

Avui tothom es dedicarà a fer les típiques innocentades, i tothom que te blog, a inventar-se coses per penjar, noticies falses o imatges trucades. Be, com que això ja ho faig tot l’any, us deixo el retrat del primer Sant Innocent de la història, aquell a qui van fotre la innocentada més sonada. Sant Josep.

Comença la marató. Aquests dies després del que uns acaben tips, gástricament parlant; i els altres farts, psicològicament parlant. Menjar, beure, carn d’olla, cava, mantecaos, pollastre, gambes, vi, turróns, etc etc. La veritat es que una mica embafa. Hi ha tradicions encara més exagerades com empalmar el dinar amb el sopar, entaular-se a les 2 i aixecar-se a quarts d’onze. Vòmits a mitja nit, sales de fruta Eno, esmorzars a base de un yogurt i poca cosa més, que avui anem a ca la tieta.

També tenim els dies de comprar regals; aglomeracions, gent histèrica barralant-se per l’ultim exemplar de la Barbie divorciada extorsionadora. Les cues a les caixes dels grans magatzems, carregats de caixes de joguines, fotent cops al de devant a veure si es despista i et pots colar. Aixafant velles que volen passar perquè només tenen un producte, o perquè son velles. Un plaer les compres. A més, t’ho amaneixen tot amb aquelles nadales de tota la vida; el Tamborilero, Hacia Belén va una burra, etc…

I no ens podíem deixar els especials de nadal televisius. Resums dels moments més suposadament divertits de l’any, el “Por que no te callas”, els forats de l’Ave, la lliga del Madrit. O les gales de cap d’any amb Julio Iglesias, Mari Trini i els pits de la Sabrina.

Per tot això i moltes coses més, us vull desitjar felices festes. Feu el que us surti de les boles, no connecteu la tele i sobretot, sobretot, no menjeu polvorons mentre beveu Baileys; la bola que es forma ha de ser descomunal.

… del còmic.

Veient que a la gent li ha agradat les versions de Batman i Flash “infantilitzades”, us explicaré d’on surten les versions dels super-herois en versió baby.

Que jo recordi, els primers van ser els X-babies, clons miniaturitzats dels X-Men aparescuts per primera vegada al 1986.

Son unes curioses creacions del gran i prolífic guionista Chris Claremont, i del més gran encara dibuixant Arthur Adams. Us explico una mica la història perque es força un auguri del que passa al mon. La Patrulla-X, (traducció dels X-Men a l’espanish) va a parar a un mon gobernat per Mojo, un productor de televisió. Aquest controla el mon controlant tots els canals de televisió i oferint espectacles que mantinguin a la gent prou entretinguda com per poder fer el que li doni la gana sense que li diguin res. Benbé el que passa avui en dia, tots esclaus de la tele. La rebelió, son un grup de gent que emet en canals pirates provant de transmetre la veritat a la gent, son esclaus de la televisió i dels seus espectacles. Tot això amanit amb grans tocs d’humor habituals en aquesta parella de creadors. Els X-Men ajuden els rebels patatin i patatàn. Però com que Mojo, el productor, veu que els X-Men li han fet pujar l’audiència, decideix crear els seus propis clons d’aquests per explotar-los, i neixen els X-Babies.

10 anys després es van treure còmics dels X-Babies, i la gent es va apuntar a la moda de dibuixar superherois infantilitzats i introduir aquestes versions dels personatges a les històries.

De fet, n’he dibuixat molts d’aquesta mena, fins-hi tot el meu primer còmic dibuixat, era de superherois infantils. Sens dubte, son molt agraïts de dibuixar.

Actualització, un Flash, amiguet d’en Batman.

Fa uns dies, repassava amb els meus nebots de dos anys els catàlegs de joguines que tenen per reis. Els miràvem, i em vaig adonar, gratament, que un d’ells coneixía al personatge Spiderman. Cada cop que el veia al catàleg, el senyalava i cridaba “Epideman!”. Suposo que ho feia perquè va veure que m’agradava.

L’altre dia van venir a casa. Al sentir que veníen, vaig agafar la meva màscara d’Spiderman, qui hagi vist el calendari que va fer El Chiringui sabrà de que parlo. Vaig rebre al fan de l’aràcnid amb la careta posada, i amb gran sorpresa va exclamar “Epideman!!”, però va flipar més quan me la vaig treure i em va veure la cara “Tiet!!”.

Ara es pensa que soc Spiderman. Quin remei, un gran poder comporta una gran responsabilitat.

El millor castell d’Escòcia. Photoshop a la antigua usanza. Es a dir, com fet a mà.

Avui inaugurem secció. Secció que pot acabar aquí o que pot continuar, tot està per veure. Tractarem a un personatge a qui, per fets recents, pugui anomenar EL BURRU.

Avui toca Txumari Alfaro. El recordareu per aquell programa anomenat “La Botica de la Abuela”, en el que es va fer famós per recomenar beure el primer pixum del dia propi. Deia que era un gran remei i un regulador intern i no se quines altres xorrades.

Aquest home es veu que ha escrit un nou llibre, i es troba de tournée per les teles i ràdios promocionant-lo. Es un paio simpaticot, que et pot fer més o menys gràcia, però inofensiu. Per què de fet, si segueixes els seus consells, el més que et pot passar es que vomitis de beure’t els pixums. Però no te cap mal dir que posis una clau sota el coixí del llit per deixar de roncar, o que et ficis aigua de mar pel nas per mantenir-lo net. Però hi ha 2 coses que va repetint durant la tournée que em treuen de polleguera. La primera la va dient per tot arreu. Diu que no hem de beure llet. Que no estem preparats per digerir-la, que som l’unic mamífer que després de l’etapa de la lactància en bebem, i que si la llet es un resultat del que menja i digereix la vaca, es millor menjar-se l’herba que menja la vaca. Tot i que, com be li va dir en Buenafuente, un café amb herba no es tant bo com un tallat.

L’altre, i la que realment em va fer cridar-li “BURRRRU”, li va treure el gran Ferran Monegal en un tall televisiu. En aquest tall, en Txumari i en Fernandez Dragó, rient al programa del segon, anaven dient que tot era psicosomàtic. Mira, fins aquí, pots dir que tenen part de raó. Però després, quan van dir que, malaltíes com el càncer també eren psicosomàtiques, vaig estar a punt de llençar el mando contra la tele. Sera BURRRU!

Quan vaig estar malalt, un familiar llunyà, que no hi toca gaire, va venir i em va dir el mateix, que era tot mental, que ell es va curar gràcies a la ment. El pobre no hi es tot, i li van fotre la quimio sense que s’en adonés. Però una persona capaç d’escriure pels seus propis mitjans no em pot dir això. No pot dir-me que els companys d’habitació que es moríen era perquè no eren prou forts mentalment o no se que collons deu pensar. Per això, senzillament, li desitjo una malaltía llarga i dolorosa, i que intenti curar-se pensant.

He de reconèixer que el que més em frenava a l’hora de tornar a obrir el blog era la refidelització de l’audiència o la freqüència dels posts. Vamos, que no em veia amb cor de postejar amb una periodicitat fixe, diària, cada dos dies o quan fos. Aquest, junt amb la manca d’idees que m’afecta de tant en tant era el principal motiu per no haver tornat abans.

D’altre banda em feia falta un lloc on poder penjar les tontades que em passen pel cap, que com ja he dit en el post anterior, a tots ens agrada ensenyar-les i que ens diguin el què. Puta mare nen, dos miserables posts i ja et repeteixes, això durarà menys que un pernil a cal Hrubesch. I esclar, tinc el blog de futbol, i allà no es lloc per penjar audios estranys, històries d’abduccions o ressenyes de fricades. El futbol es massa seriós per barrejar-lo amb coses com la literatura o la canelonia. Així que estava predestinat a obrir de nou un blog.

Per què aquesta successió de frases sense sentit ni tema? Primer perque a hores d’ara no aconsegueixo adormir-me, i això es més productiu que cremar rostolls. I segon, per avisar-vos de que si teniu pensat seguir venint per aquí amb intenció d’aliment espiritual, no us espereu que n’hi hagi cada dia, o cada setmana, o jo que se.

Ara trobo que hauria de posar alguna imatge per adornar el post, però no se m’acut el què, el tema no dona per massa. Be, no se m’acut res graciós, així que ho deixo així.

Vull agraïr aquest premi als visitants del blog que ja han passat, Chiringui, Fórceps, Rai, Sub, Rummy, Joan, Gurb, Kark, Pe, Be, Mo, J, … Cada cop son mes curts els diminutius. I als que vindran. I al meu gos, que acaba d’adonar-se’n que estic despert i ha vingut a fer-me companyia. Bona nit.

Hola, torno a ser aquí.

Si, ja se que tanco i obro blogs amb més facilitat que em ventilo els capítols d’Scrubs. Però necessitava tornar a tenir un lloc a on abocar les meves porqueríes i allò que en podríem arribar a anomenar pensaments. Suposo que també penjaré els meus dibujus perquè en digueu la vostra, més que res per què m’agrada, com a tothom, que em diguin cosetes.

Ara vindrà tota la conyeta, que si ja et vem dir que no aguantaríes, que si jiji que si jaja; si, i què? Lo be que li va a la meva ja prou fracturada psique tenir un lloc on vomitar les coses, això no es paga amb diners!

Au, aquí queda, encara que sigui com a post de prova o com a post de benvinguda.

Qui vulgui inaugurar els comentaris, només cal que cliqui ja sap on.