Les Animalades de l’alex

.flickr-photo { border: none }.flickr-yourcomment { }.flickr-frame { text-align: left; padding: 3px; }.flickr-caption { font-size: 0.8em; margin-top: 0px; }

Senyors, senyores, si tot va be, avui començo les meves vacances-no-remunerades; o díes en els que no treballo i descanso una mica.

Durant aquest últim any, o des de les meves últimes vacances, aquest blog sembla haver-se consolidat una mica entre la vostra ruta habitual, i us estic molt agraït, a tots. Aquests dies, si trobo connexió o idees potser postejo alguna cosa, però no es la meva intenció, només ho faré si la temptació es irresistible.

Així que aquí els deixo el meu cervell, organ que espero no haver de fer servir massa aquests díes, i deixar-me portar més per sensacions que una altra cosa.

T’ofereixo el meu cervell, originalmente cargada por alexsantalo.

Totes em miren.
Ningú havia aguantat aquí 3 dies sencers.
Em sento una marginada.
Diuen que estic més grassa que les altres però no m’ho sembla.
Tincs ganes de marxar d’aquí.
3 dies, es riuen de mi.
Per fi, s’obre la porta.
M’hi apropo amb dificultats,
potser si que soc més gran de lo normal.
Enfilo la sortida.
Merda! Quedo trabada.
La porta es massa petita.
Si! Empenyeu-me des-de darrera!
Per fí, surto, veig la llum
Em preparo pel picat, porto hores assajant aquest moment.
Picat perfecte, cap al fons sense esquitxar.
Merda! Quedo trabada…

El truny, la precuela. A 29 d’agost de 2007.

Havia disparat 3 cops, però no havia aconseguit eliminar-la.
Sempre recordaré aquella cara deforme observant-me.
Després de 3 cops encara li quedava mig cos sencer.
Ningú havia aguantat mai 3 cops, però era de campionat.
Havia format part de la meva vida, però ara ja no em servia.
Em va saber molt greu, però ho vaig haver de fer.
Vaig tornar a tirar la cadena i per fí va desaparèixer.

Truny, a 28 d’agost de 2007

.flickr-photo { border: none }.flickr-yourcomment { }.flickr-frame { text-align: left; padding: 3px; }.flickr-caption { font-size: 0.8em; margin-top: 0px; }

obsessions, originalmente cargada por alexsantalo.

Necessitava airejar la ment i les mans una mica de la feina. Així que recorro a un dibuix obsessiu que m’agrada fer de tant en tant. Es part del meu mon de material d’oficina.

Si volen poden seguir parlant de la castració.

Aquest migdia, mentre degustava les gambes que ha portat el meu sogre de Palamós, unes 15 me n’he fotut, he vist a la tele que s’està debatint el tema de la castració química als violadors. Diuen que es una tècnica invasiva que crea seqüeles psicològiques. Be, els violadors crec que també fan servir tècniques invasives i amb seqüeles psicològiques. Així que per mi, endevant.
Tot i que hi ha altres formes de mantenir-los allunyats de la societat, cadena perpètua, i a currar en alguna cosa productiva per pagar-se l’estància a la presó. Si, potser hauriem de parlar de reinserció i readaptació a la societat. Però tinc molts dubtes sobre aquest tema, i molt més en el cas dels violadors. Em sembla que si algú es capaç de cometre un crim prou greu per anar a la presó, quan surt la vida no el somriurà massa, per ser un ex-convicte, així que no les tinc totes de que no torni a actuar.

Un altre tema es el que he llegit a internet. A Colombia volen fer servir la castració química amb els capellans per evitar les temptacions de la carn. Els capellans també fan servir tècniques invasives i amb seqüeles psicològiques. Es una forma un pel exagerada de acomplir el vot de castedat, i deu haver-hi altres sistemes. Però també tinc els meus dubtes.

Esteu avorrits de pelis d’estiu sense sentit? No us ve de gust veure Ratatouille? Per cert, molt recomanable. Esteu dels Simpson fins al monyo? Acabo de veure una molt bona película, calía trobar-la. 2 días en París. Una peli de Julie Delpy. Dic de Julie Delpy per què l’ha escrita, dirigida i interpretada ella, amics i família.
Una parella, ell americà i ella parisina, que viuen a Nova York, fan una parada de 2 díes a París durant el seu viatge per Europa, i així ell coneix a la família d’ella.

La relació entre els 2 es molt bona, evoluciona al veure ell com es relaciona ella amb el seu passat a París. La relació entre la família i el nou novio també es força sucosa. I el xoc cultural d’ell amb França tambè te molta tela.

No us desvetllarè moltes coses, per què us recomano que la aneu a veure a aquells que es deixen recomanar. Val força la pena, i més quan costa trobar una bona peli, com passa a l’agost.

Si hi aneu, ja direu el què. Podem fer forum aquí o a cal Nan.

Fa uns anys, amb un amic vam instaurar un nou terme o vocable:
Trucalitzar: Que significa localitzar algú mitzançant una trucada telefònica.

Avui n’he sentit un a la ràdio que m’ha agradat i l’introduiré també:
Pesimolón: Quelcom de pèsima qualitat, però tot i això, mola.

Au, aquí queden els nous conceptes de la programació d’estiu del blog.

Mala época para los blogs. Poca gente, y pocas ideas; el calor hace estragos. Así que en respuesta a alguna petición, cuelgo un video de los Python realmente espectacular.

Tampoco me gustaba ver el post de Wieringo cada vez que se abria el blog…

Per la majoría de vosaltres aquest post no tindrà cap sentit. Però ho havia de fer. Ha mort Mike Wieringo, un dels dibuixants de còmic que més m’havia influenciat en el meu estil. 44 anys, vegetarià i esportista, i tot això no li ha servit per salvar-se d’un atac de cor.

Des d’aquí el meu record a un dels dibuixants de còmic que més bon rotllo desprenía als seus dibuixos.

.flickr-photo { border: none }.flickr-yourcomment { }.flickr-frame { text-align: left; padding: 3px; }.flickr-caption { font-size: 0.8em; margin-top: 0px; }

Super Mario acechando a Goomba, originalmente cargada por alexsantalo.

En Mario es un cabró que s’amaga darrera les cantonades per agafar als enemics per sorpresa.