Les Animalades de l’alex

Como bien dice Mauro Entrialgo, no lo hagáis. Yo seguiré con ello.

Tothom parla de com està la justícia ultimament. Que si la calor altera els jutjes, que si la toga els dona superpoders estranys i els està tornant bojos, etc. Els casos mes destacats son el del tancament d’El Jueves, i la de la retirada de la custòdia d’una filla a una mare lesbiana. Pel fet de ser lesbiana, es clar.

Però a banda dels casos mediàtics, hem descobert un cas que està encara per damunt d’aquests en l’escala de l’absurd.

Us deixo amb el testimoni d’aquest home, en Prefacio Hogan.

Això es el que cridàven les masses. Però senyors i senyores, vaig de putu cul. No tinc temps d’oci per pensar en que coi escriure, ni surto de l’estudi per què em pàssin anècdotes remarcables sobre les que escriure. Així que mentre l’ordinador anava fent pdfs i guardant arxius de cents de megues, he anat fent un altre dibuixet d’aquests de 30 minuts. Sento no poder donar-vos més, però ja sabeu que d’on no n’hi ha, no en raja.

Això no es normal. Se suposa que estem al 2007, i no es normal que encara se segrestin tirades de revistes per fer humor amb la monarquía. Per qui no ho sàpigue poso en antecedents. Es veu que ahir, el programa “Aquí hay Tomate” de Telecinco, va estar polemitzant ab la portada de la revista “El Jueves”, aquesta que veieu, on surten el Príncep Felipe i na Leti fornicant. El tema de la portada era l’ajut de 2.500 euros que ha promés el govern als nous nascuts.
Si, surten en boles, i sí, son els prínceps; i què? No es pot fer broma amb la monarquía? El Jueves n’ha fet desde sempre, i ha estat reconegut per part del Rei que li fa força gràcia. Doncs per què aquesta si que l’han censurada? Doncs per què va sortir al tomate dels collons. Aquest matí el jutje Del Olmo ha ordenat que la Policia confisqui tots els exemplars de la revista a la venda desde dimecres. Un acte de censura digne del règim que es vivia aquí fot més de 30 anys. No te altre feina la policia? i els jutjes?

Trobo que discutir sobre la llibertat d’expressió no te cap sentit, ha d’existir i punt. Només em queda la indignació de veure que aquest país no està tan avançat com alguns proclàmen, i que segons amb quins temes encara som tercermundistes. No cal recordar el tema de les caricatures de Mahoma.

Ganes de tocar els collons…

Sempre que tingui ganes de dibuixar i poc temps, com avui; em proposaré fer alguna cosa decent en 30 minuts per penjar aquí.

Aquí va el primer; un Capitán América dels de tota la vida.

Molta feina, poques idees i no tinc temps ni de fer-vos un dibujin.

Però m’acabo de trobar amb aquesta joia que us deixo aquí. No només hem de riure dels frics d’Star Wars.

Quan em disposo a escriure un post “tecnològic” la gent que em coneix ja pensa: “Au, tornem-hi, un altre post sobre Apple”. Si, es un altre post sobre Apple. Més concretament sobre un producte que m’ha portat de cap els últims díes; l’iPod Shuffle.

Aquest petit reproductor te una pega molt destacable, però recentment hi he trobat un “pro” molt bo. Passo a explicar-les:

Contra. Es un producte molt petit. El medeixo i fa 4 x 2,4 cm, i 1 cm de gruix comptant la pinça que porta per enganxar-lo on vulguis. Us preguntareu “Això es un problema?”; doncs sí. Feia 2 setmanes que no el trobava. Havía buscat a totes les bosses i motxilles que havia fet servir, calaixos, estants, fins hi tot a la bossa de la bici. Però fa uns 3 díes que ja l’havia donat per perdut. Es el problema, una cosa tan petita te la pots deixar on sigui. L’altre iPod pesa un ou, i saps on es desseguida. Però ahir a la nit vaig anar a un concert al Grec i com que feia fresca, vaig decidir que tocava posar-me pantalons llargs. Vaig agafar uns texans, m’els vaig posar, i vaig notar una nosa que no era normal. De sseguida ho vaig pensar, a que estarà aqui?; i si, era a la butxaca.

Pro. Era a la butxaca però… Aquests pantalons els he agafat de la pila de la roba agafada de l’estenedor. Això vol dir… que l’iPod s’ha fet un viatge per la rentadora amb extra de suavitzant! Merda, ja el puc tirar… espera, i si encara funciona? Anem a provar… Funciona!
Quin crack d’aparatu. Un viatge per la rentadora i seguix xutant de puta mare, i mes net que mai! La gent es pregunta perquè paguem per productes Apple si n’hi ha d’altres molt més barats. Dubto que el Creative de la meva senyora aguanti una sessió de bany i massatge com ha fet aquest.

Avui hem començat el rodatge de la peli d’en Woody a Barcelona. Dic “hem” perquè en Woody, per pagar-me la estància a casa, m’ha ofert un paper a la peli. Encara no se ben bé quines frases tinc, em sembla que faig de massatgista del personatge de la Scarlett.

Aquest matí s’ha llevat a l’hora de sempre, les 5 del matí; ja se sap, els vells… ha anat a buscar el diari i a passejar la Fura, i quan ha tornat ens ha fet l’esmorzar; com cada día. Avui, com que era el primer dia de rodatge i necessitava més forces, li hem donat la mantega amb sal.

Hem agafat el metro per anar a la Barceloneta on ha començat el rodatge. No desvetllaré dades, en Woody vol que sigui tot molt secret. Ha vingut en Joan Pera a doblar les ordres que en Woody donava als operadors de càmera. Per aquest motiu ha anat tot una mica massa lent, massa ohs, uis i aahs sense sentit. Com a doblador no li ha fet massa el pes i l’ha posat a fer pa amb tomàquet.

No us puc explicar massa més de la peli. Però si que us diré que el cap de setmana anirem a Les Planes a fer una barbacoa amb en Woody, la Scarlett la Pe i el Bardem. Potser també s’ens lapa el Joan Pera, però intentarem que no sigui així. Ja li hem comprat un xandall al Carreful al Woody. Si voleu passar per allà…

Fa un temps vam anar a veure com grabàven el capítol d’una sèrie de televisió a plató. Concretament una qua va durar molt poc a Telecinco, que es deia “¿Moncloa Dígame?”
No crec que ni us n’en recordeu.

La qüestió es que em va decepcionar molt. A banda dels talls normals a cada presa per equivocacions o per tenir-ne una altra, va resultar d’allò més avorrit. Es una d’aquelles sèries que, com que es gràven amb públic, no necessita riures enllaunats.
Doncs això es un error.

Allà la gent reia, no entenc encara de qué. Els gags eren dolents, no feien gràcia ni a la primera, i tot i aií, el repetian per setena vegada i la gent reia. Que passa, que no sabeu com acaba el gag? Es el mateix de fa un minut, no canvia, si no fotia puta gràcia fa un minut per què rieu ara?
Això deu passar a la majoría de sèries, no tenen prou qualitat com per fer-te riure tan fort com perquè ho agàfin els micròfons i se senti a la tele. Però hi ha gent que si que riu.
A mi també em van donar un entrepà de merda, com a ells, això es un motiu per riure menys encara. I no crec que jo fos l’únic a qui no pagàven, aquella gent reia de debó.

On vull anar a parar? encara no ho se. El que se son 2 coses. Ja no es fan sèries de riure com abans. Aquelles comèdies que duràven 25 minuts i et feien un ca`ítol a la setmana, com ara la Roseanne. Si, hi ha Scrubs i My Name is Earl, però a part d’aquestes, no en trobo més.

També pot ser que la meva exigència en vers l’humor hagi augmentat amb els anys, però no ho crec, abans també era un intolerant i trobava sèries que m’agradàven més. I no parlem de les angleses. On son ara aquestes sèries?

Dit això vull fer un experiment. Les sèries posen riures enllaunats per que se t’encomani i pensis que allò es graciós. No ho es! Rius per inèrcia o per mimetisme.
He agafat les instruccions del Gelocatil, i passaré a llegir-vos-la.

Clickeu al Play i després em dieu el què.

Avui farem una cosa fora del normal, però crec que val la pena pervertir la santedat del blog amb una notícia com aquesta. El meu veí de devant, cosí germà del farmaceutic; el Dr. Vladivostok Pacheco, ha arribat tot nerviós dient-nos que tenía una notícia bomba, l’invent que revolucionaria… be, millor que sentiu l’entrevista que li he gravat especialment pel blog.

Feu click a l’audio.