Les Animalades de l’alex

Degut a una suggerència d’en Rai, a causa dels comentaris sobre “La vida de los otros”. Així que hem decidit de posar una peli a veure, decidida ente tots, i tindrem una quinzena per veure-la. Després obriré un post on comentar-la. La primera elecció, proposada per en Rai, es “El buen Pastor”. Així que, cap al cine. D’aquí 2 setmanes, col·loqui.

Gran notícia, per fí!
Un equip de científics britànics han trobat kriptonita, concretament a una mina de Sèrbia. Després d’analitzar-lo han trobat que te la mateixa composició que la que se li atribueix a la kriptonita. Recomano que la recullin i la enmagatzemin per si de cas arriba en Superman. Jo mateix en voldría tenir, pocs superherois son tan plastes i sosos com en Superman.

Un cop ja han trobat la kriptonita es podríen posar a buscar altres materials del món dels còmics. Entre ells recomano que en busquin 2.

Adamantium. El metall del que està fet l’esquelet i les urpes d’en Wolverine (Lobezno). Un metall gairebé indestructible, moldejable a altes temperatures i de solidificació ràpida. Sens dubte sería molt pràctic per fer caixes fortes, botons per roba de grassos o escuts rodons amb la bandera americana.

Vibranium. Metall que es pot trobar a Wakanda, la terra de Pantera Negra. El problema potser es trobar Wakanda, ja que no la he trobada a l’Atlas. Aquest metall es menys resistent que l’adamantium, però més lleuger. A més, te la capacitat d’absorbir les ones de xoc o sòniques sense deformar-se. Es a dir, si en fessin cotxes, seríen menys perillosos pel conductor en cas de xoc.

Si el mon fos com el dels còmics sería més perillós, però més divertit.

GRAN concert al que vaig tenir la sort d’assistir ahir a la nit. 3 hores de Roger Waters en 2 parts. La primera, revisitant clàssics de Pink Floyd i el disc The Wall. I la segona part tocant sencer, d’inici a final, el Dark Side of the Moon. Després, els bisos amb uns Another Brick in the Wall, Vera, i Confortably Numb apoteòsics. La sensació que teníem allà era d’estar visquent aquelles cançons que escoltàvem fa anys i en disfrutàvem allà en directe; una cosa que no pensava que podría fer mai.

Impressionant, no tinc paraules de descriure com he disfrutat. Una passada.

Com molts sabreu, s’està disputant a València. Bé, per ser més concrets, s’hauria d’estar disputant, ja que de 4 regates que s’haurien d’haver fet, encara no se’n ha pogut fer cap ja que no bufa el vent. Com podreu sospitar, cada día que sento que no s’ha pogut fer per culpa del vent, no puc fer més que riure com un oig descontrolat. No hi ha res mes divertit que veure com aquesta gent, que tant felices se les pintava ara que teníen algun event d’abast internacional, no tiren endevnant ni a corda. “Pondremos a Valencia en el mundo” deia la Rita Barberà. Encara ploro de riure quen hi penso. En el mundo si, però fotent el ridícul. Però com que ens uneix un vincle amb aquesta terra, que es la llengua, els donaré uns consells per que puguin fer una regata.

- Ja que han urbanitzat tota la primera línea de costa, que els ches que viuen devant del mar posin en marxa els ventiladors de casa, enfocant al mar. Ara que, ben pensat, encara ens demanaríen un trasvasament d’electricitat degut al gasto que fotríen.

- Poden posar la Rita Barberà a la línea de sortida, i que fagi un Hipogrito Huracanado dels seus.

- Ens poden portar a uns quants catalanets de pro a la línea de sortida i posar-nos d’esquena al mar. Ens posin unes bandes municipals d’aquelles seves tan boniques, facin una desfilada de Moros i Cristianos, fotin en Zaplana i en Quique Sánchez Flores per allà, es posin a xerrar, “che cap aquí, che cap allà”, i de la caguera que ens egafaría, fotríem un pet que enviem els vaixells a Jordània.

Son petites aportacions a la problemàtica del País Valencià que vull solucionar des d’aquest humil blog mentre em parteixo el pit cada cop que penso en la Copa Amèrica a València.

Aquest cap de setmana, de dijous a diumenge, el Saló del Còmic torna a Barcelona. Un lloc de trobada de malalts i ex-companys de classse, ambdós son compatibles. No val la pena anar-hi, però es una excusa pel retrobament anual de frics.

Però entremig, dissabte a la nit, concert de Roger Waters al Palau Sant Jordi, no dubteu que en tindreu una crònica puntual del concert d’un dels millors músics del passat segle.

I d’aquí a 3 caps de setmana s’estrena Spiderman-3. Ganes de veure-la? moltes, però m’enganxarà a Sevilla, així que no aniré a l’estrena.

I novetat, ja tenim actor per fer de Bruce Banner a Hulk2. I el substitut d’Eric Bana es…….

Edward Norton! El gran actor interpretarà al tímid científic que es transforma en la bèstia verda al enfadar-se. Pinta be.

S’acosten les eleccions municipals. I jo, he canviat de “nacionalitat” no fa massa. I es clar, jo coneixia tots els candidats quan era Barcelonès, però ara soc colomí. Així que he decidit que faré una cosa que no havia fet mai estant a Barcelona i que suposo que aquí em serà més fàcil. Aniré als mítings de tots els candidats. No se si aniré fent un resum i seguiment al blog, però al ser un poble, dedueixo que em serà mes fàcil veure en directe als candidats més importants. Tinc ganes de veure com són els votants de cada partit aquí a Santa Coloma de Gramenet. D’això si que en trec algun post. L’alcalde actual, Bartomeu Muñoz, es del PSC; i per aquí pel forn hi passa bastant el candidat de CiU, coses del poble, acabas coneixent a molta gent.

Ja se que aquesta setmana no he postejat massa. Vaig força de cul, prometo recuperar l’activitat normal.

Us agrada la vostra vida?

Tranquils, no torno a tenir una crisi existencial. L’altre dia vam anar a veure “La vida de los otros”. La excel·lent pel·lícula alemanya. (2 eles geminades en una sola frase). La película es altament recomenable, i alhora, fa pensar; es un 2 en 1. Em va fer pensar en la vida del protagonista de la película. Un espia de l’Alemanya Oriental que es dedicava a trobar els traïdors al sistema socialista. Aquest personatge no te cap mena de vida, senzillament treballa i prou. Així que, mitjançant avança la peli, es va ficant tant en les vides de la gent que espía, que sembla que les visqui ell.
Això em va fer pensar en la vida que visc, o que vivim. Es plena? estem satisfets?. Sens dubte tots canviariem coses, però m’arriscaria a dir que més o menys tots estem contents. Però llavors, per què a la societat li interessa tant la vida dels altres? Puc entendre que a la gent li pugui interessar una vida plena, amb alicients i plena d’anècdotes; una vida viscuda. Però i la gent que surt als programes del cor? Està de moda ficar-se a la vida de gent sense interés pel simple fet de fer negoci, o de riure’s d’ells. Es comparable el que fa la premsa del “cor” amb el que fa el protagonista de la peli? Uns ho fan pel negoci, i d’altres per feina i ideals politics, però en el fons, es per guanyar-se la vida.

Per què agrada tant conèixer i ficar-se en la vida dels altres?

No vull dir res més de la pel·lícula, a banda de recomenar-vos que la veieu. I les reflexions de dalt, segurament no estan molt ben lligades ni pc estar-hi del tot d’acord; però són les que m’han sortit ara.

Fa 30 anys que Heidi, la mítica sèrie japonesa es va començar a emetre a Europa. Us deixo un muntatge fent pel gran Sergi Mas al Minoria absoluta. Acollonant.

Ahir vam anar a vere Plataforma, al Romea, amb l’Echanove, en Boris Ruiz, en Canut, Mingo Ràfols… en resum, un gran elenc d’actors. La obra ve precedida de gran polèmica. Sexe explícit sobre l’escenari, masturbacions, es parla de l’explotació i el turisme sexual; be, en resum. Per a mi l’obra ens parla d’un sol tema, però prou ampli com per treure’n moltes conclusions. Parla de la evolució de la societat, de la pèrdua de valors, i de que la única activitat que encara ens proporciona alicients es el sexe. La societat ha evolucionat tant que ja no ens queden tabús per trencar. Res amb el que es pugui fer posar vermell a l’altre. Be, evidentment hi ha gent que s’escandalitza per totes aquestes coses, crítiques a les religions i exaltació del sexe. Però jo parlo de gent normal, no d’aquests extremistes legionaris de crist.
Que li queda a l’home després d’una jornada de treball, d’una vida insípida, sense motivacions; l’alliberació sexual? No ho se.

Això ens ho explica mitjançant el descobriment del paradís sexual per part d’un funcionari francés que viatja a Tailàndia. I allà, troba una sèrie de personatges que ens aporten tots la seva visió de la societat actual des d’un lloc, on sembla que tot això no afecta. Un paradís sexual. On tots poden fer allò que més els agrada, i se senten alliberats per poder parlar sense tabús de res.

La crítica i molta gent la tracta d’obra mestre. Sens dubte els actors estan superbs, i l’actuació d’en Juan Echanove es d’aixecar-se i treure’s el barret. Però jo no se si es una obra mestra. Em va costar entrar-hi. I a mi, quan es posen a arreglar el mon i la societat, em costa posar-me a donar voltes. Suposo que no estic a l’alçada dels intel·lectuals.