Les Animalades de l’alex

He estat buscant els vídeos del famós anunci de La Sexta pel derby Barça - Madrid. Però no només no els he trobat, sino que he llegit que han tret els anuncis degut a una recomanació de la DGT sobre l’anunci de l’accident.
Jo pensava que estàvem en democràcia.
Fa uns dies ens n’assebentàvem de la no-emissió de l’entrevista d’en Quintero a José María García. Segons van dir per uns suposats insults del periodista envers a Florentino Perez. Al final resulta que els insults eren “ladrón” i similars. Res que no es digui a Salsa Rosa o similars.
He llegit que hi ha molta gent que havia tingut accidents de cotxe que s’havien sentit fatal al veure’l. Be, recordo un anunci que escenificava un judici per divorci per vendre cremes; no se senten malament els divorciats? Els d’electrodomèstics que ridiculitzen els homes; fora també. Els de Micolor; fora, no crec que l’associació de defensa del pallasso estigui molt contenta.
I el de l’elefantet que imagina que va amb cotxe!!?? Fora! Maltractar així un animal!!

Em toca molt els collons aqueste doble moral que ens permet retransmetre per la tele i debatre la mort d’un “famós”, i no ens permet riure de la mort per anunciar el que sigui.

Us deixo un anunci que mai s’ha passat aquí, no estem preparats. Tercermundistes som.

Avui volía postejar sobre un tema del que mai s’havia parlat i totalment innovador. Però les circumstàncies de la nit han fet canviar el post d’avui, i m’obliguen a recuperar un tema del que s’ha parlat molt. Però avui toca.

Al carrer de darrera de casa, el que veiem des-d’el terrar, hi ha una casa okupa. Fa força anys que hi son, de fet, abans de que vinguès jo a viure aquí. D’ells no en sabia gaire cosa, només que a casa els donàvem les pastes que no s’havíen venut; i que havien arreglat un terreny que estava fet una merda i eliminat les rates del barri. Les rates segurament venien d’aquell terreny. No se si les havien adoptat com a mascota o se les havíen menjat, tant se m’en fot, la qüestió es que ja no hi eren.

Doncs ahir al matí van venir els mossos a desocupar la casa. Pel que tinc entés, quan van arribar, els okupes ja no hi eren. Acció inteligent per altra banda de part dels okupes. Es veu que els desallotjen per tirar la casa a terra. Doncs al vespre, els okupes van anar manifestant-se cap a la casa reclamant una vivenda. Una excusa com qualsevol altre. Una hora després, la Fura es va tornar boja i no parava de bordar, vam sortir al terrar a veure que passava i vem veure les flames. La mani havia acabat amb uns coctels molotov llençats a les runes que havien amuntegat a la casa abans de marxar. Vem assistir a l’acció valent del cos de bombers, jeje. Més que res em va impressionar perquè no havia vist mai això a la vora de casa. Vaig anar corrents a buscar la càmera, però vaig arribar quan les flames ja no eren massa altes. Us deixo les poques aprofitables, degut la hora i la distància.

No entraré a valorar la problemàtica okupa, ja que n’hem parlat massa.

Heu vist els anuncis de La Sexta sobre el Barça - Madrid?

Si no ho heu fet us els explico, ens un, un home te un brutal accident de cotxe, en l’altre, un home rellisca al sortir de la dutxa i es fot un clatellot i queda mort. En els dos, el mateix final. “Es demasiado pronto para morir, el 10 de Marzo Barça Madrid en La Sexta”.

Que us sembla? Ultimament hi ha hagut polèmica amb la publicitat en aquest país i la nostra manca de màniga ample. A mi m’agrada l’anunci, de la mateixa forma que no em molestava el de Dolce & Gabanna. No crec en els temes tabú, i menys en que la mort ho sigui. Si ens hem de morir tots, no crec que hi hagi un tema millor per riure. Quan els directius de D&G van dir que retiràven l’anunci perque estàvem retardats, vaig pensar que en part teníen raó i en part era excusa. Ara, veient les reaccions envers aquest anunci, penso que si que n’estem de retardats.

Us deixo el primer anunci de l’iPhone, emés la nit dels Oscars

Absteniu-vos de llegir el post la gent normal si us plau.

Us vull recomanar una colecció de còmic que podreu trobar avui en dia a les botigues. La sèrie es Astonishing X-men. El guió corre a càrrec de Joss Whedon, el creador de la famosa Buffy Cazavampiros, y de la sèrie de culte “Firefly”. El conegut i afamat guionista ja va participar a la película X-Men, i fa un parell d’anys que està guionitzant la sèrie d’Astonishing. Als llapissos tenim al gran John Cassaday. El dibuixant porta 12 anys treballant en el mon del còmic, i ha passat per les grans editorials deixant-nos grans obres com Desperadoes, la fantàstica Planetary i ara aquesta sèrie d’X-Men. El seu dibuix, força realista, ens ha donat una altra visió, més humana de personatges clàssics; i ha sabut renovar-los físicament de forma magistral. Aquesta col·lecció de la família mutant es la joia de la corona. En 2 anys han aparegut uns 15 números sense periodicitat concreta, ja que han donat total llibertat creativa per cada número. El tàndem Whedon - Cassaday ens ha deixat el que ja seran considerats grans moments dintre de l’univers mutant. Grans i sòlides històries que recorden aquelles que s’escribíen durant els 80, la gran dècada dels X-Men.
Se que a molt pocs us interessarà això, però si teniu un mínim de curiositat, us recomano que li feu una ullada.

Doncs això, de putu cul he anat avui. Per fi un dia d’aquests en el que no pots parar ni per esmorzar. Val a dir que, tot i que la feina corria força pressa, el fet d’anar al Barça - Liverpool m’ha fet currar més ràpidament.
Es el que te aquesta feina. Ara tens es super-urgent, i mitja hora després et truca el client que al final no ho fa. I be, tu ja has fet gran part de la feina, i te l’has de menjar; la feina.
O el client s’està 3 setmanes mirant-se el que li has enviat, i un dia et diu que es per l’endemà.
Sembla mentida, però el fet de tenir feina, una mica de pressió i una mica d’estress, et fa sentir millor. Això, i que comencen a entrar diners també, jeje.

Per sort, i canviant de tema, la família de James Brown ha arribat a un acord, i han decidit enterrar-lo. Recordem que al morir el 28 de desembre passat, hi ha part de la família que encara pensa que es una innocentada.

M’atreveixo a dir que si. Heroes es la nova sèrie de moda.
La premisa de la sèrie es bàsica. Un grup de persones, sense relació aparent entre ells, comencen a desenvolupar el que podríem anomenar com poders. Invulnerabilitat, capacitat de vol, poder parar el temps, veure el futur. A poc a poc, s’aniràn adonant de que tenir aquests poders deu voler dir alguna cosa, i van contactant uns amb altres amb una finalitat que saben uns pocs d’ells. El que veu el futur, ha vist la fi del mon, en un més aproximadament. Tranquils, amb això no us destripo res, es diu al primer capítol.
La gràcia està en com tracten el tema dels superpoders. No la podem classificar com la sèrie de clàssics superherois. Per ells es més una càrrega que una sort, han d’aprendre a viure amb ells. No es fàcil quan tens família. I tampoc quan et demanen explicacions sobre alguna cosa que has fet i no en te d’explicació.
A EEUU, ja és una sèrie de les grans. Aquí ens han arribat uns pocs capítols al canal SciFi del satèlit. Però evidentment, existèixen mitjans per aconseguir-los si no esteu abonats. A més a més, si no m’equivoco, els drets els han comprat les autonòmiques, així que es possible que aviat la veiem en català, com va passar amb Nip/Tuck.
Feu-li una ullada, us la recomano; no cal ser un frik per que us enganxi.

Aquest cap de setmana he estat de “Rodríguez”; es a dir, sol a casa. Com en Makaulay Culkin però sense lladres.
Degut al Carnaval de Cardona, he estat sol de divendres vespre, a diumenge vespre.
No es que hagi aprofitat el temps, ans el contrari. Però fa temps, vam arribar a un acord amb la parenta. Un cap de setmana de desconnexió, de tant en tant, ens va molt be.

Divendres a la tarda vai aprofitar per quedar amb un company de l’antiga feina a xerrar, fer unes pintes i uns billars. Tarda improvisada, i d’aquelles que quan has acabat, trobes que t’ho has passat força be. Després, improvisadament, em planto a casa d’un colega per anar a sopar. Perfecte.

Dissabte, dia playstation, futbol i Monty Pithon.

Vaig estar tot el dia ordenant la col·lecció de còmics, no en vaig fer ni la meitat. De tant en tant tallava per fer una partideta el Pro Evolution, veure Pressing Catch, veure l’Arsenal i visionar uns magnífics dvd’s de Monty Pithon amb la selecció dels millors moments feta per tots els components, un per dvd. No vaig sortir de casa, ni em vaig treure el pijama, quin dia més profitós.

Diumenge al matí, llegir una mica, passejar la Fura i anar a dinar a cals pares.

No vaig fotre res en tot el cap de setmana, però van molt be de tant en tant.

Us deixo una foto de l’estudi, tal com està ara. Em falta penjar-hi 4 coses per fer-ho més humà.

Be, s’acaba un altre dia de feina. Feina? Be, remunerada, poca.
Quan em vaig independitzar tot va començar molt de cop, i ara ha anat agafant un ritme més normal. Potser un pel lent, però estem començant, així que el considero normal. Porto un parell de dies fent la meva propia web, ja que, com per tot es sabut; “En casa del herrero, cuchara de palo”. Així que la tenía en construcció. Però a falta d’un petit detall, aviat estarà acabada.

Estic amb una sensació de fer poca feina, però se que es així, doncs no m’he de posar nervios, oi?

Seguirem informant.

Soc aficionat al futbol, soc un addicte, ho reconec. Em sembla que tots ho sabeu. I els fets que estan passant aquests díes al vestuari del Barça amb Eto’o, em fan pensar moltes coses.
A mi m’agrada l’esport, el que passa els 90 minuts dins el camp, i no li donc molta importància al famós “entorn”, el que passa fora del camp. Però trobo que el tema en qüestió sobrepassa la normalitat per la magnitud que està agafant. Ja ho va dir Bill Shanky: “El futbol no es un tema de vida o mort; es molt més important”.
Està clar que el futbol ja no es un esport. Es un negoci on 22 tios amb un ego proporcional a la butxaca s’enfronten per veure que tindrà la oportunitat de guanyar més diners la temporada que ve.
Ha passat de ser un entreteniment a ser un tema d’estat, es l’equivalent masculí al Salsa Rosa. (No es prengui aquest comentari com a masclista, estic generalitzant).
Ha passat a ser una arma política amb la que certes ideologies ataquen a d’altres.
I em fa molta pena.
Se que tinc un blog de futbol per parlar d’això, però no en tinc ganes. Aquests fets m’estan treient les ganes de futbol. En fan veure que l’esport que m’agrada, ja no es un esport.
Avui, m’he sobresaturat de futbol. De sentir parlar a la ràdio a gent amb mentalitat de nen de 6 anys milionaris.
I després la gent em pregunta per què m’agrada el futbol anglès.

Us deixo amb un gran video futbolístic dels més grans Monty Pithon. No he trobat els subtitols en català, així que els deixo en portuguès per qui no entengui l’audio original.