Les Animalades de l’alex

Senyores, senyors; tanquem la paradeta.

Sí, això es el Dia-D.

Deixo la feina, deixo el blog. Una cosa no te a veure amb l’altre, però dona la casualitat que han tingut mes o menys el mateix temps de vida.

La primera notícia ja la coneixieu, la segona es nova, no per tots, però bàsicament ho és. El dia que vaig canviar a blogger beta una cagada em va deixar sense plantilla. No només vaig haver de tornar a una antiga que tenia guardada sinó que vaig perdre moltes coses que hi tenía. En aquest blog, i d’altres, he conegut gent molt interessant i gent molt fric. Però sobretot he passat molt bons moments.
Però no us espanteu ni es llenceu a plorar, ja que vida nova, blog nou.

A partir d’ara podreu seguir les meves peripècies a un nou blog. Actualitzeu links i cliqueu a
Les Cròniques de l’Autòmata.

Amics, amigues, benvinguts al nou blog. Les Cròniques de l’Autòmata.
Per donar la benvinguda, li vaig demanar a l’insigne blogaire Raimon que em fés una petita presentació. Em sembla que ell l’ha subcontractada i li ha quedat un pel llarga, jeje.

Au, us deixo amb el discurs d’inauguració.

Benvolguts compatriotes,

Catalunya viu un moment dramàtic. Arff! Viu una situació política complexa dominada per la incertesa i per una classe política dirigent schlft molt mediocre que sovint empobreix i paralitza l’acció de govern. Això passa a Catalunya, però també a l’Estat, en el marc, no ho oblidem, d’un procés de creació de la identitat europea que està resultant confús i problemàtic.

Catalunya, corf corf, viu sota els efectes econòmics revolucionaris de la globalització i del desenvolupament vertiginós de la tecnologia en tots els camps. Té al davant, a més, un desafiament grandiós com és la immigració corf, que pot afectar moltíssim la seva cohesió social i ja no dic la seva identitat si aquest cony d’arreplegats no aprenen a parlar el català guau guau! ni a ballar la sardana. M’estic referint, argh argh!, a un moment extremadament decisiu i complicat farcit de grans possibilitats de creixement però també de pors i de recels uuuuuuuu.

I jo els hi dic a la Marta i als nens tot això, jo els hi dic…Wrafffh!

Alto! Sóc optimista. A Catalunya dloff dloff! gaudim d’un esperit de creativitat i una voluntat de lideratge que han fet possible un desenvolupament important, cultural, econòmic i social, i que ha donat lloc a un model de país positiu coc coc coc coc. Us ho dic jo, que he salvat Catalunya de la decadència, de la desaparició com a país… pites, pites. No entro en el detall de tot això, perquè seria molt farragós….

Passa’m l’aigua, Arturitu. Així, bon noi arfhht!

Seria temerari no obstant voler-nos amagar a nosaltres mateixos tot el risc que correm fras fras fras. Tindria sentit però que renunciéssim a l’autoestima a què tenim dret i conseqüentment a la confiança i a l’ambició? Urffft! No heu d’oblidar, catalans, que tot plegat pot sortir bé o malament, i que tot plegat dependrà de que el país tingui bones idees (sobretot a l’hora de votar, cabrits), valors sòlids i actituds positives i dinàmiques.

I per això, catalanets meus blouzzz, he volgut venir avui aquí, no només per a inaugurar aquest nou blog en català, sino per a donar ànims corf corf a l’Àlex Caneló per la feliç iniciativa d’endegar una aventura professional nova i en solitari. L’Àlex ha decidit decantar-se per la possibilitat, encara que carregada d’incertesa auuuuuuuuuu, de fer una passa endavant en la seva trajectòria professional. L’Àlex, notable patriota corf corf, afronta moments de perill, però també de possibles grans recompenses.

Recompenses arff! per a ell, per a la seva dona Núria i per a la seva gossa Fura, però també per Catalunya, repeteixo, per Catalunya, que necessita més que mai un esforç col·lectiu arfhht de caire emprenedor que ens permeti un creixement del nostre teixit empresarial.

Vols fer el favor de deixar de córrer per sota les taules Josep Antoni!! draff draff

Escolteu, no només parlo de les grans iniciatives industrials i teconològiques, si no del qui fa dibuixets o calcomanies amb un Mac, perquè és això el que fas, oi maco?, o dissenya plantilles per a analfabets desafavorits… Tots som Catalunya, i entre tots hem de fer-la més gran bruaaghhh Per tant, Àlex, tant li fot que robis els clients a la teva antiga empresa, cosa que ens consta que has fet, perquè tot això, Àlex, ho estaràs fent per Catalunya corf corf i per tant serà valid i patriòtic patapam!.

Mireu gresh gresh, jo concebeixo una Catalunya jove i impetuosa però madura alhora, dins d’Espanya però fora d’Espanya, ja m’enteneu, fora d’Àfrica, ben lluny d’Àfrica, això sí, dins d’Europa però no dissolta dins una grisa uniformitat europea, sempre amb un esperit uargggh i unes senyes d’identitat pròpies, sòlides, que són les que ens han fet sobreviure com a nació. Una nació que s’ha de sentir orgullosa de ser com és, però que mai no ha de conformar-se ni encallar-se dins aquest orgull ni mirar-se el melic sinó que ha de mirar enfora i crear i créixer ssssuuuup i tenir iniciativa blah-blah-blah.

Tu representes aquesta Catalunya, Àlex. Enhorabona. I gràcies. Wrafffh!

Bé nois, ara us deixo que vaig a dinar amb la Federació Catalana del Polièster i després a fer la partideta al Casal d’Avis d’Hostafranchs. Sí, són 5.000. No, pagueu-li a l’Arturitu això, que ho porta ell.

Avui he llegit “La metamorfosis” de Franz Kafka. Supongo que todos conoceréis la historia. El libro empieza exactamente así:

“Cuando Gregorio Samsa se despertó una mañana después de un sueño intranquilo, se encontró sobre su cama convertido en un monstruoso insecto. Estaba tumbado sobre su espalda dura, y en forma de caparazón y, al levantar un poco la cabeza veía un vientre abombado, parduzco, dividido por partes duras en forma de arco, sobre cuya protuberancia apenas podía mantenerse el cobertor, a punto ya de resbalar al suelo. Sus muchas patas, ridículamente pequeñas en comparación con el resto de su tamaño, le vibraban desamparadas ante los ojos.”

Y trata sobre eso. Sobre la relación que mantiene Gregorio Samsa con su familia después de verse convertido en insecto. En como los componentes de la familia se relacionan con el tras su inexplicable transformación.
Tras leerlo e intentar descifrar su significado, he buceado por varios foros en internet en los que se hablara sobre el libro.
Hay muchas teorías. Que si no se transforma sino que muere y ve como reacciona su familia desde la forma de insecto. Que si la conversión es una forma de representar la alienación humana. Que si la intención de coger la posición de cabeza de familia le reduce a insecto.
Varias explicaciones que tienen todas, supongo, su parte de razón.

A mi me ha parecido una manera de representar a una persona que, de tanto meterse en su mundo, acaba convirtiéndose en un total extraño para los suyos. Hasta que estos acaban repulsando su figura.
Todo esto está contado con una pátina de humor negro que hace que la visión de la vida del hombre-insecto no nos resulte desagradable. La historia está narrada en primera persona para que nos identifiquemos con Gregorio. Que podamos ver como él intenta acercarse a la família pero ellos ya no le reconocen.

No empezaré un foro de literatura pues soy un simple lector, pero tenia curiosidad por conocer esta obra considerada maestra por muchos, y exponeros mi visión de los hechos.

PS. De tant llegir a internet sobre la obra, m’ha sortit el post en castellà. Me’n he adonat al final, així que he decidit no tocar-ho. Espero no ferir susceptibilitats, jejeje.

Ja ho diuen que els gossos son molt inteligents. En el nostre cas, crec que hem educat un monstre.
De petits, els gòssos miren a veure que es el cap de la manada, i si no troben ningú que els demostri autoritat, agafen ells el poder i decideixen no fer cas.
A casa nostra, la Fura va decidir que l’amo era jo. Estava tot el dia amb ella, currava a casa; i tot el que sap li vaig ensenyar jo. Quan la cridem em fa cas a mi, i quan exterioritza les mostres d’afecte, gairebé sempre son per mí. Aquest fet provoca els gelos de la Núria, que no pot suportar que el gos prefereixi a algú qui, abans de tenir-la, no suportava els gossos.

Doncs be, tot aquest reconeixement del meu poder, es veu truncat de tant en tant per actes d’insurrecció canina. Petits cops d’estat o actes de rebeldía que ens fan veure que la tia es molt puta. I per fer putades com aquestes, s’ha de ser inteligent, d’aquí l’inici del post.

Us n’explicaré dues. La primera va ser fa mes o menys any i mig.
No ens va costar gaire ensenyar-la a fer les seves coses al terrat. Es força ampli i la tia ja te la seva letrina localitzada. El que si ens va costar es fer-la baixar del nostre sofà. Ella te el seu lloc, i nosaltres el nostre.
Doncs bé; després d’una bronca de les grosses perquè s’estava al nostre sofà, vam anar al super. Al tornar, vam trobar allà al mig, damunt del sofà, una caca seca. Era molt seca, era impossible que fos recent. Així que vem deduïr que la tia va sortir, va agafar una caca, i la va posar allà en acte de rebeldía.

I la segona es la meva troballa actual. Ella dorm al nostre dormitori, a terra a la banda meva del llit. Es la primera en colocar-se al anar a dormir, i la última en llevar-se. Últimament, em desperto abans de que soni el despertador, i he notat una cosa. Quan obro els ulls, ella no hi es. I quan sona el despertador, sento les seves petjades que s’acosten, entra a l’habitació i s’estira el seu lloc fent-se la dormida. Serà guarra la tia! Es pensa que ens enganya!. M’he d’empescar una per putejar-la i que no pugui fer-ho.

Aquest matí fent zapping ens hem quedat enganxats veien al Caçador de Cocodrils. A casa el seguíem molt el programa. Com tots sabreu perfectament, Steve Irvin va morir en acte de servei mentre filmava unes ratlles. Una d’aquestes li va clavat l’agulló i va morir. Se’n va anar un gran personatge mediàtic i un dels productes d’exportació australià més important.
Doncs be, aquest matí l’estavem veient tractar amb una pitó constrictor. Aquesta acabava de posar els ous i ell es disposava a agafar-ne uns quants. El moment abans d’actuar, mirant cap a càmera amb aquella cara d’emoció, ha deixat anar: “Aquesta es una situació molt perillosa, un moviment en fals i la meva vida correrà perill”. Ens hem mirat i hem dit: “No Steve, aquesta no et matarà, et matarà una ratlla”. I aquí, el programa ha perdut molta gràcia. Quan saps el final, perd emoció, oi?

Per sort, les seves explicacions sobre les pitons constrictor ens ha donat tema de conversa al sopar d’avui. On la Núria ha dit que li agradaría poder desencaixar els ossos del crani, com fa la serp; per poder-me engullir sencer.

Es tard, i em fa por anar a dormir. No se si podré dormir més amb ella.

L’èsser humà te coses molt extranyes. Masoquisme, addicció al dolor i al petiment. Hi ha gent que decideix matar-se fumant, gent que es dedica al sado-masoquisme; però els pitjors son els que van al gimnàs.

Vull fer una distinció dintre de la gent que va al gimnàs a fer esport per fer salut o per recomanació mèdica; i la gent que va a matxacar-se. Entenc que la gent vagi al gimnàs a corretgir problemes o sentir-se més en forma, a fer aeròbic, a nedar, etc. El que no puc entendre es la gent que va a matxacar-se. Hores i hores ficats dins del gimnàs. Tot per semblar armariots sense movilitat i mirar-se al mirall. Però això deu n’hi do la gent que ho fa.

El que ja no puc arribar entendre son els gilipolles que pateixen per batre records absurds.

El británico Dave Cornthwaite, de 27 años, ha logrado un récord del mundo tras recorrer en monopatín 5.800 kilómetros por el continente australiano desde Perth a Brisbane. El galés Dave Cornthwaite ha llegado a Brisbane, en la costa este del país, cinco meses después de haber salido de la localidad de Perth, en la costa oeste.

A qui se li acut? Agafar, anar a Australia amb un monopatí, i anar d’una punta a l’altre. Que pot moure algú a fer aquesta bestiesa quan es pot estar de conya al sofà mirant la tele.

Però fora conyes, feu esport, que jo m’ho miro.

La epidemia de gripe ha llegado a Catalunya y coge a los hospitales públicos saturados

Vaja, ha arribat la grip i ningú no l’esperava. A la feina som mes o menys la meitat, han caigut molts. Resistim els forts. Diu la consellera que ha agafat els hospitals desprevinguts.
Lògic. Portàven una setmana anunciant que les temperatures baixàven en picat, i era imprevisible que la gent, amb el canvi de temperatures, agafés la grip. Si es veien els bichos de la grip que veníen volant! La gent no sap protegir-se d’aquestes coses?
Bah! No sabia que coi escriure. Putu Barça…

Bona nit!

“El sector de la moda acuerda con Sanidad que la talla mínima de las modelos sea la 38″

Ya estic veient a les depenentes del Zara agafant els pantalons de la talla 38 i canviant la talla per una 40. Així la gent passarà a portar una talla més pero amb els mateixos pantalons.
Sempre he pensat que ha de ser molt difícil portar talles grans rodejats d’un mon d’esquelets i talles petites. A més a més, aquest canvi només farà que les noies, enlloc de matar-se per portar una 34, es mataran per portar una 36, però es mataran igual.
Es clar que a tots ens agrada veure gent maca i esbelta, però hem de saber posar límits, i aquests es posen des de l’educació. Aquestes normatives no tenen res a fer.

Tot ha començat en un esboç, l’he escanejat, i mira d’estona en estona l’he anat pintant. I al final, sense voler-ho ha quedat això.