Les Animalades de l’alex

I molt poca cosa més a dir. No crec que es conecti molta gent, però qui passeu per aquí, feliç any nou!

Un dels posts més esperats per la blogosfera ja està aquí. Està anunciat als comentaris del post anterior i tot… Després dels comentats canelons de la Penélope, aquest vespre he arribat a casa i la Núria m’ha comunicat que feia canelons. Després de la notícia he agafat la càmera i m’he disposat a ajudar a la jefa en el que fos necessari. M’ha encomenat la tasca de fer la bechamel, s’em dona molt be, jeje. I mentre ella acabava d’enrotllar els canelons jo he fet la salsa, i en pocs minuts ja eren al forn. No són els millors que he tastat, però han quedat força bons.

No soc molt propens als fogons, però quan es tracta de participar en un plat elaborat com poden ser els canelons, soc el primer en posar’m-hi. Em fa més mandra cuinar sol, però així, un queda content del resultat.
Aquí queden, valtrus jutjareu.

Feu click als canelons i els veureu més grans.

Sé que soc un fric, però ha sortit el trailer de la segona part de “Fantastic Four”. Apareix el personatge de Silver Surfer, i em feia molta por veure com adaptaven el seu look a la pantalla. Crec que no es podía haver fet millor. Jutjeu vosaltres.

En aquestes dates d’endrapar com a bèsties, llegeixo aquesta notícia:

“Sanidad anula un convenio contra la obesidad por las campañas de Burger King. El Ministerio de Sanidad considera anulado uno de los convenios de autorregulación firmado para luchar contra la obesidad. La Federación Española de Cadenas de Restauración Modernas se comprometió a animar al consumo comedido y responsable, pero ante los “reiterados incumplimientos” de uno de sus miembros, la cadena estadounidense de hamburgueserías Burger King, Sanidad ha optado ahora por suscribir acuerdos particulares, uno a uno, con las empresas que estén dispuestas a ello.”

Després de llegir la notícia, he sentit a les notícies que el Ministeri de Sanitat vol deixar de tractar malalties autoinflingides com son certs casos d’obesitat o el tabaquisme.
La veritat, ho trobo força be. Si a mi m’agafés per anar-me tallant els dits un per un i anant al metge perquè m’els inplantèssin, la reacció sería queixar-se. Si em vull fer mal, no ho heu de pagar amb els impostos de tots. I després em tancarian al manicomi. Doncs les malaltíes autoinflingides trobo que s’haurien de tractar igual. Si fumar mata, no fumis, i si et poses malalt, no vulguis que jo et pagui el tractament.
Trobo una xorrada que treguin l’anunci, tothom es lliure de menjar el que vulgui. Però després les conseqüències que les pagui cadascú les seves.

James Brown, con 73 años de edad, nos ha dejado. Uno de los musicos negros más influyentes del siglo XX, ha muerto. El hizo conocido para el mundo el Soul, el Funk que sirvió de base para la música disco y el Hip-hop.
Quede aquí un recuerdo para uno de los grandes de la música.

I sense que tingui res a veure amb en James Brown, us deixo un curt d’animació que us recomano que veieu si teniu uns minuts per dedicar-li.

Fa mes d’un any, a un sopar d’amics, va sorgir una d’aquelles preguntes que pot donar per parlar-ne tot el sopar. Es un tema del que no n’haviem parlat mai, i em va sobtar, ja que tots en teníem opinions diferents i els arguments d’uns ens feien canviar les opinions als altres. A mi m’agrada molt debatre sobre qualsevol tema. Trobo que es una de les formes de conèixer a les persones més interessant. De fet, gaudeixo bastant d’una bona sobretaula amb conversa. El problema es que soc més oidor que participant. Però en aquest cas vaig participar bastant en la conversa. Poques vegades es pot discutir sobre temes que tracten tan la naturalesa humana com la intervenció divina. En temes religiosos tinc les coses ben clares, soc força agnòstic. Però com dic en aquest cas els arguments d’uns i altres ens feien canviar d’opinió.
Be, us deixo la pregunta clau del tema en qüestió per que em doneu la vostra opinió.

Si Déu posés a la vostra disposició dues vagines perquè les posèssiu a qualsevol part del vostre cos; on us les posarieu?

El debat queda obert.

Les coicidències son força curioses. Son curioses perquè son inesperades, sino no seríen coincidències. I moltes d’elles es queden en res, en una anècdota, pero d’altres porten a coses més grans.
Aquest matí he tingut la sort de presenciar la preestrena de “Babel”, la nova película d’Alejandro Gonzalez Inarritu. El director de “Amores perros” i “21 gramos” ens porta una altra història en la que les coincidències fan que diverses històries dramàtiques s’entrecreuin entre elles. La película segueix bastant la estructura dels altres films. Drama, cruesa i dolor en 3 històries principals que per si soles donaríen per fer una película, pero que tractades així, com a històries entrellaçades tenen més força. Us recomano que la aneu a veure quan s’estreni, sospito que us agradarà. Tot i que a mi, les películes d’aquest home, s’em fan un pel llargues al final. Però es molt recomanable.

Arrel de les coincidències de les que parlava abans, vaig coincidir amb el blog d’un gran cinèfil que es en Jordi Soler. Que, oh coincidència, es el cosí de la Núria. I a partir d’aquell blog vaig anar coneixent altre gent i animar-me a seguir amb el blog.
Quina espessor…

Us deixo amb un tema que, casualment, te molt amb comú amb 2 etapes de la meva vida que no tenen res a beure entre elles, pero va ser part de la banda sonora de les 2.

Per què el Nadal ja no te sentit?
Tinc dues respostes a la meva mateixa pregunta. I el que passa es que em sembla que la resposta final es una barreja de les dues.
La primera opció es pensar que en 25 anys la idea general que es té del Nadal a la societat ha canviat molt. El consumisme s’ha apoderat d’unes festes que abans representàven una cosa que ja no fan. Abans la gent aprofitava per retrobar-se amb família i celebrar el fet de estar junts. Avui en dia el fet consumista passa per devant d’aquest sentiment. El Corte Inglés marca quan comença i quan acaben les festes. I la veritat, prefería com era abans.

L’altre opció es que em faig gran. El Nadal s’aprofita de la inocència per fer-se fort. Quan més innocent ets més et creus el tema Nadalenc. Més il·lusió et fa que arribin els reis, veure el programa de cap d’any, i totes aquestes cerimònies. Però això amb el temps es passa. Es passa perquè te’n adones de les mentides que amaga tot el tema.

En el fons m’agrada el Nadal, o vull que m’agradi. Però cada cop em costa més refugiar-me en el tema familiar i amagar-me de la fúria consumista.
Ho intentaré, ja us explicaré que tal.
De totes maneres; Molt Bon Nadal!

Doncs això, Bon Nadal.

Hi ha una cosa que em fa voltar el cap fa temps. Els nens d’ara son tant diferents de quan jo era petit. He fet una mica de classificació per esècies i classes de nens, cosa que es manté sempre. I miraré de trobar les caracterísitiques que els definien abans i les que els defineixen ara.

Esportistes
Potser es l’espècie que menys ha canviat, ara hi ha mes noies segurament, però l’activitat escolar segueix sent la mateixa. Esperar a sortir al pati a jugar. Abans només els nois jugàvem a futbol, i alguna noia a basquet. Ara nois i noies jugant a futbol. Abans amb el chandal del marcadillu, ara amb les botes de marca i la samarreta de l’equip. Amb la cinta al cap com Ronaldinho i les arracades brillants de killu d’en Beckham.
Però bàsicament l’únic interés es jugar.

Guaperes
Abans els guaperes de classe eren aquells que de vegades parlàven amb les noies/nois del sexe contrari. Es passàven l’hora del pati parlant asseguts entre ells. La única aspiració, tocar-se una mica i amb sort un pico.
Ara, els guaperes segueixen un clar estereotip, que varía segons l’status social o la barriada. Pantalons caiguts ensenyant la regatera es comú. Suadera de marca XXXXL, tornen les arracades tipus Beckham o rotllo gitanillu. Bambes de marcassa i fardones. Però tal com abans els guaperes aspiraben a tocar cuixa, aquests ja han sucat melindro.

Empollons
Són una espècie que només evoluciona tecnològicament. Les aspiracions son les mateixes, incomprensibles. Però el que abans duia una calculadora científica, ara porta la PDA. Però s’enfonsen dins els llibres, ara internet; sempre que poden.

Friks
Be, els friks sempre son els friks. Abans eren aquells nens que seien al racó compartint còmics, parlant sobre l’últim capítol dels dibuixos d’ahir. O jugant a Pressing Catch. I ja més endevant jugant a rol. El clàssic Dungeons & Dragons podía servir.
Suposo que els friks d’avui en dia deuen seguir seient al racó. Però en aquest cas, estan tots connectats a la Game Boy o a la PSP jugant entre ells al mateix joc amb mode multijugador.