Les Animalades de l’alex

El 21 d’abril. La data en que Roger Waters ve amb la seva gira a Barcelona. Recupera els antics temes de Pink Floyd, del Dark Side of the Moon. I toca temes seus en solitari.
Els Pink Floyd son un grup que generacionalment no em pertoca, però m’encanta la seva música. Extranya, fosca i potent. Relaxant i profunda.
En Roger Waters era el compositor i baixista de Pink Floyd, però després de barallarse amb la resta del grup, l’abandona al 1985. I a partir d’aquí fa gires tocant temes de “The Wall”, disc del que té els drets; i treu 3 discas en solitari. La banda es va reunir l’any passat per tocar al Live8 al Hyde Park de Londres.
La veritat es que tinc ganes de que arribi. Ja em vig perdre el Pulse, quan van venir fa bastants anys no tenía jo costums d’anar a concerts. I tot i que no es la banda al complert, em sembla que gaudiré bastant del concert d’en Roger Waters. Algú s’hi apunta? De moment som 2, ja tenim entrada, però no crec que s’esgòtin.

Aquí us deixo un dels seus temes, segurament el més conegut.

Avui no postejo. Pelutassu de wiskhy i a dormir.

Avui al matí m’han entrat ganes de tornar a gaudir d’aquesta peli d’Alan Parker. El director anglès pot ser més conegut per l’Expreso de Medianoche, Arde Mississipi, Las cenizas de Ángela o Evita. Però aquesta pel·lícula m’encanta. Va d’un grup de nois del sud de Dublín que s’ajunten per fer el que els agrada; música. I d’entre els gèneres entre els que es poden moure trien el soul. La música negra per excelència. Com diuen a la peli, els Irlandesos son els negres d’Europa, els dublinesos els negres d’Irlanda, i els dublinesos del sud els negres de Dublín. La peli ens ensenya el neixement, els concerts i la mort del grup . Convertint-se en una peli sobre la amistat, i les sensacions que et dona la música.
Recomano la peli per la gran banda sonora, comprada també avui a iTunes, i potser per que fan una de les coses que sempre m’haguès agradat fer; tenir una banda.
Veieu-la i dieu-me que tal.

Ahir a la tarda, després de 12 hores non-stop al curro, arribo a casa i em trobo amb una situació que ja s’havia prodüit 2 cops abans. La Fura, torna a tenir un embaràs psicològic. Abans havia adoptat una pilota, un biberó de joguina i d’altres tròssos de plàstic. Aquest cop li ha tocat a un ninu en forma de lleó.
Generalment es una situació força desconcertant, però en aquest cas s’està prodüint de forma exagerada. Normalment jeia amb la joguina a la vora i anava sempre amb ella al damunt. Ahir, s’estirava al damunt del nino i intentava que mamés. A més a més no para de plorar. Tinc entés que es l’instint matern, encara que l’embaràs sigui fals, te llet; plora per que se n’adona que el seu “cadell” no s’alimenta. I està molt més mimosa, i si no estàs amb ella plora, i no para. Ja sé que es una situació força extranya, però enteneu-me. La gossa està “malalta” i se la veu petir molt. Així que, quan eren les 2 de la matinada, i no havia parat de plorar, he agafat la manta, i me n’he anat a dormir al sofà amb la gossa al costat. He dormit de puta pena, però he dormit.
Es una situació molt complicada, però esperem que no duri massa i la puguem passar sense perdre moltes hores de son.

Fa uns 5 anys…..

Entraré en esta copistería a la que no había entrado nunca…
- Hola señora fotocopista, ¿me hace una transparencia de esta página?
- Si señor cliente.
2 minutos después…
- Oiga, la transparencia no coincide con el papel original, se ha movido un centímetro.
- Uy si, le hago otra.
2 minutos más tarde…
- Mmm, sigue sin coincidir, se acerca, pero se le ha movido.
- No se preocupe, será por toner. Le hago otra.
3 minutos más tarde…
- Bueno, se va acercando. Solo se ha movido un milímetro, pero sigue sin coincidir.
- Más no se lo puedo ajustar.
- Bueno (imbécil…) me llevaré esta. ¿Cuanto le debo?
- 300 ptas.
- Comor? Por una fotocopia en blanco y negro?
- Una no, tres.
- Oiga, sólo me llevo la buena.
- Pero tiene que pagar las otras.
(temperatura craneal 45º C) - Pero si la ha cagado no es culpa mía. Cuando me pruebo una camisa y no me gusta no la pago.
- Tiene que pagar.
- Le dejo 20 duros, adiós.

4 meses después…

Mierda, tengo que hacer fotocopias y solo tengo la mierda de copistería esta cerca, bueno, a ver si esta vez no la cagan…
- Hola, ¿me hace unas fotocopias?
- No.
- ¿Comorl?
- Tengo prohibido hacerle fotocopias por irse sin pagar.
- Jajajajajajaja jajaja jaja jajajaja jajajaja jajaa

Història basada en fets reals i personals.

Vells temps, bons moments.

Aquest post ve a cuentu perquè he quedat a dinar “avui” dijous amb un ex-company de la Joso. He quedat amb en Guerra. Un bon col·lega amb qui vam passar molt bons moments fa uns anyets. Erem una bona colla i molt ben avinguts. A banda d’anar a classe junts, sortíem de festa, anàvem de viatge. Grans viatges a Angouleme, o a Granada a la boda d’en Francis. Grans moments a la furgoneta en una jam session vocal. Ens associàvem per presentar-nos a concursos; i un cop vam començar a treballar, ens anàvem enxufant l’un a l’altre.
La llàstima es que amb el temps les relacions amb aquesta gent es va perdent. Avui en dia puc dir que només mantenc una relació frqüent amb un d’ells. I amb els altres, com amb en Guerra, ens anem veient de tant en tant.
La veritat es que s’anyoren aquells temps, en els que vam fer moltes bestieses; pero eren de puta mare.

Aixeco la meva birra del menú infantil del Macdonals, i brindo per aquells moments! I va per tu Guarra!

La rèplica d’en Guerra: Guerra’s fotoblog

Si, ho soc. Però no puc resistir-ho. Ha aparescut el trailer de la pel·lícula d’animació sobre Iron Man. Ja preparant la arribada de la del 2007 amb Robert Downey Jr.
Aquí us el deixo.

Avui he anat a veure Scoop. La última de Woody Allen. Be, no es de les millors del director newyorkés, però passes una bona estona. Segueix una mica l’estela de Misterioso Asesinato en Manhattan, en la que els protagonistes es troben enmig d’un crim, i decideixen resoldre’l.
L’argument es bastant previsible, però els diàlegs segueixen tenint la gràcia característica de Woody Allen. La llàstima es la interpretació de Scarlett Johansson i Hugh Jackman. Els he trobat força fluixots.
Be, si us agrada Allen, aneu-hi, com a mínim trobareu bons diàlegs, tampoc els millors de la seva carrera. Si Allen no us diu res, obvieu-la.

Estic cansat. I estic cansat per imbècil. Per no saber dir que no. La gent et demana favors i tu els fas sense problema. però es pensen que des de llavors, tenen el dret de demanar-te el que vulguin i tu ho has de fer. I si dius que no, encara quedes malament.
Doncs ho sento, si no puc fer una cosa, no la puc fer. Abans de tot està la meva vida. I si no ho puc fer jo, busca’t a algú que t’ho fagi, o espavila’t!
I el dia menys pensat se m’inflaràn del tot els ous i ho enviaré tot a la merda. Desapareixeré i mai més no sentireu a parlar de mi.

PS. Que ningú dels qui entreu per aquí es senti al·ludit. No va per cap de vosaltres. Be, per tu si.

Ella em relaxa, no hi ha res com fer uns xuts amb la Fura.

El meu somni de petit era dibuixar còmics. Això fa temps que s’ha acabat, però costa de superar.

Als 19 anys vaig entrar a la Joso, l’escola de còmic de Barcelona. Durant el primer any vaig mantenir l’esperança, però a partir del segon vaig veure que no podría fer-ho mai. Tenía 2 problemes insalvables. Un nivell d’exigència massa alt per algú que està estudiant no em permetía estar mai content de la meva feina. I una nula capacitat narrativa em barrava les portes al mon del dibuix de còmic. Puc dibuixar, de fet diría que no he passat un dia dels últims 25 anys sense dibuixar. Però dibuixar no es narrar, i aquí no hi arribo.
Vaig descobrir que tenia una bona capaçitat per colorejar. Al mon del còmic americà, al que jo aspirava, els còmics es fan en 4 passos: guió, dibuix, entintat i color. I el color s’em donava (dona) molt bé. Així que vaig intentar entrar al “mundillo” per aquesta banda. Una bona opció la vaig tenir a Dark Horse, però al final no va resultar.
Ara em dedico al disseny gràfic, si ho podem dir així el que faig. Però per dins, jo em sento un dibuixant de còmics. A casa en dec tenir uns milers de còmics, no els he contat de fa molt temps. Però cada dia que passa, i cada día que dibuixo, em fa pensar que cada día estic més lluny d’acomplir el meu somni.

Potser va sent hora de deixar de pensar-hi, de no anar dient que enviaré unes proves de color. Hem de ser conscients de les nostres limitacions, i jo ho soc, però tot i això, costen d’assumir.
De fet, el que faig no em desagrada, té mes o menys a veure amb el que he estudiat i em dona de menjar. Bé, hi ha molta gent que no pot dir el mateix oi?