Si senyors. Acabo d’arribar d’un concert de la enorme Fundación Tony Manero al barri de Baró de Viver, aquí al costat del Besós. Als suburbis de la ciutat, la banda que ens ha de liderar a la revolució del funk i la música disco.
La banda barcelonesa està de gira celebrant el seu 10è aniversari. Ja en fa 9 gairebé que els vaig conèixer, quan tocàven els dijous a la sala Bikini. Allà vaig passar unes quantes nits amb els companys de la JOSO gaudint d’aquella banda que, no només recuperava la música disco dels 70, sino que en directe ens sonava molt millor que les versions originals. Després d’allò, el primer disc en directe a Bikini, i 3 discs més d’estudi ens els que han anat modernitzant l’estil agafant aires de drum’n bass o de house tranquilet. 
Ja feia un parell d’anys que no els veis en directe, i aquest es el vuité o nové concert que visc. I s’ha de dir que amb el temps, la qualitat de la banda ha anat en augment. Es troben a faltar alguns dels temes versionats amb els que van començar.
Eren grandiosos aquells Disco Inferno, o Don’t Leave me this way, el Never can’t say goodbye, fins i tot el YMCA. Però enlloc de versionar clàssics de la música funk disco, ens deleiten amb temes dels seus ja 3 discs d’estudi. Temes vibrants i que com sempre passa amb la FTM, sonen molt millor en directe que a l’estudi. Són una banda que necessita públic, necessita guerra. Avui no era el millor lloc ni moment, els oncerts gratuïts al carrer tenen això, però s’han comportat, i ens han deixats moments de nivell musical molt alt. Grans adaptacions de l’”United Soul”, una millora del conegut “Supersexy Girl” o versions canyeres de temes del seu ultim disc “Click” com el “Chungo de Quitar” o “Sube el tocadiscos”.
En resum, hora i mitja de ritme a sac, la caixa toràcica retumbant amb el bombo de la bateria i el baix, uns metalls esplèndids i una percussió brutal. No em puc amagar, m’encanta, i feia molt que no em passava hora i mitja saltant, cantant i ballant.
Gràcies FTM! 
Arxivar per Setembre, 2006
Aqui us deixo el trailer del joc ProEvolution Soccer 6. A destacar 2 coses. La selecció espanyola no jugarà mai com al trailer. I la aoarició fugaç de Henrik Larsson a una pica-baralla. Ahí está mi Henke!
L’altre dia vaig cometre un error, vaig tastar el Whisky DYC. “Gente sin complejos”. Sin complejos es per què tant se t’ha de fotre beure Whisky que aiguarràs. Així que ni curt ni peretzós vaig anar a fer una visita a les bodegues destileríes de la casa DYC per veure d’on sortía l’aberrant beuratge.
Us deixo una transcripció de l’entrevista amb el senyor DYC. Està en l’idioma de l’imperi, espero que tots l’entengueu.
Alex: Buenos díás, don Dinamómetro.
Dinamómetro: Buen dia buen hombre, usté dirá.
A: Hemos venido hasta aquí para saber más sobre la elaboración y los secretos que esconde su producto, el famoso whisky DYC.
DYC: Pos d’acuerdo, pregunte pregunte.
A: Primero de todo, ¿De dónde viene el nombre del Whisky?
DYC: Es un acrómafo de mi nombre.
A: ¿Perdón?
DYC: Las primeras letras de mi nombre completo.
A: ¿De dónde sale el nombre Dinamómetro?
DYC: Mi padre que era muy aficionado a la física y a la alquimia. Pensó en ponerme Bunsen en honor al hornillo, pero a mi madre le parecia mu complicao. Así que me puso Dimanómetro. Pero tol mundo me llama Dinamo.
A: ¿Y la “Y” y la “C”?
DYC: Vienen de mi segundo nombre; Yojan Cruí. Mi madre era mu aficioná al fúrbo y le dijo a mi padre que si me ponía Dinamómetro, ella quería ponerme Yojan Cruí de segundo. Era una gran fan del holandé.
A: Muy bien muy bien.
Tras esta breve lección de história, Dinamo nos enseña las instalaciones de la destilería.
DYC: Aquí tenemo la materia prima de la que nace el whisky DYC.
A: ¿Puede explicarnos cuáles son los componentes?
DYC: Pos lo que vé. Agua y alfalfa.
A: ¿Cómo? ¿El whisky lo hacen de agua y alfalfa?
DYC: Si, el secreto y el toque se lo da la burrica.
A: Querrá usted decir la barrica.
DYC: No no, pase a esta sala. Le presento a Batracia, nuestra burrica.
A: ¿Cómo? ¿Que tiene que ver este asno / pollino con la destilación de whisky?
DYC: Cada mañana le damos un poco de alfalfa y agua, en tol dia no come na más. Y a la mañana siguiente le recogemos el orin concentrao y de ahí ya a la planta embotelladora.
A: Disculpeme, creo que voy a arrojar el desayuno.
Ahí acabo la visita a las destilerias de Whisky Dyc. Tras negarme a aceptar la caja de botellas que me ofrecia don Dinamómetro, cogi el aeroplano y me volví a casa.
Burrica en el momento de mi despedida
Ahir vaig ser una víctima més de la contraprogramació. I jo sense saber-ho. De les 10 a dos de dotze més o menys, vaig estar veient Anatomia de Grey. Una molt bona sèrie, que tenim el costum de tragar-nos els dimarts a la nit, gravant los 4400, que pàssen a Antena 3 per veure-la al dia següent. Fins aquí tot be, contraprogramació controlada. Però ahir, al acabar Anatomia, vaig fer una mica de zapping, i vaig anar a parar al C33, on al Loops Concert estàven fent un d’en Ben Lee. Merda! Me l’estic perdent! Be, vaig veure el final, només 4 cançons. Al acabar-se vaig pensar: “A veure a qui té avui en Monegal, a BTV?”.
Tenía en Leo Bassi! Merda! Me l’estic perdent! Així que de nou, només vaig veure el final, tot i així encara li vaig enganxar 4 reflexions interessants de les seves. Per què, per qui no el conegui, hem de dir que aquest home es un GRAN còmic. No el que sortía al Crónicas, sino el gran bufó que trobem a les obres de teatre, que et fa pensar alhora de riure. Però encara n’hi ha més. 
Acaba en Monegal, tractant el tema del gos apallissat pel fill de puta aquell, canvío de canal, i em trobo a en Bonafont entrevistant en Pedro Reyes! Merda! Me l’estic perdent! Però estava ja tan fart d’aquesta sensació, que quan van anar a publicitat, vaig apagar la tele.
Això només pot passar un dia entre setmana. Un divendres o un dissabte, quan puc quedar-me fins les tantes veient la tele, només fan merda. Però merdes de les grosses, de l’estil Salsa Rosa i similars, o pel·lícules de qualitat superior com ara Aún se lo que hicisteis el último verano. Merda!
Ahir vaig veure el primer capítol de la tercera temporada de House. Aquesta sèrie es supera capítol a capítol, la pena es que trigarà a arribar aquí. Però us recomano que la seguiu quan Cuatro es decideixi a fer els capítols que els falten de la segona temporada.
Ahir vaig anar a veure “Lady in the Water”, i aquí queda escrit que es una de les pel·lícules més maques que he vist. Es un conte de fades en el que has de saber entrar, t’ho has de creure des d’el principi. Si ho aconsegueixes, no és tan difícil, descubriràs una peli plena de persontges màgics, i que cadascún va agafant el seu protagonisme dins de l’argument, fins a convertir-se en una faula coral molt ben aconseguida.
Genial Paul Giamatti, actor cada cop més reconegut, a qui val molt la pena anar a veure en versió original. Sens dubte es molt millor anar al cine en V.O., però per aquells que trien unes poques de tant en tant, aquesta es una d’elles. Gran interpretació de Giamatti en el seu paper d’home-per-tot tartamut.
I això que anava amb prejudicis a veure-la! Les últimes d’en Shamalayan no m’havíen agradat, però trobo que aquesta es la millor que ha fet, si més no, la que més m’ha agradat.
Recomenada queda.
No se m’acut res de que escriure. Estic bloquejat, així que tiraré de recurs fàcil, i penjaré un dibuix, un pel antic ja, dels que encara no he penjat. Au.
Avui, 4 de setembre, Freddie Mercury haguès fet 60 anys. El 1991 va morir de SIDA com tots debeu saber.
Per mí, un dels més grans del món de la música ens va deixar aquell día. No feia molts anys que havía descobert Queen. Evidentment coneixía les cançons més conegudes, però no m’havia parat mai a sentir-ne un disc. Aviat em va enganxar el “Kind of Màgic” El primer que vaig tenir. El va seguir “Innuendo”, i aviat els meus tiets em van regalar “Queen” i “Queen II”; els primers, i des de llavors han anat caient tota la discografia. El gran “Night at the Opera” L’estrany “Jazz” tots han anat caient. Podría dir moltes coses més de Freddie Mercury, però només em queda dir: Happy Birthday, Freddie!
Diuen