Les Animalades de l’alex

Una notícia breu, de política. Ja se que aqui no s’hi ha parlat mai de política, però aquesta es hilarant. Ara que Montilla deixa el ministeri d’indústria per presentar-se a president de la Generalitat; queda vacant la plaça de Ministre d’Indústria. I el substitut es…..

JOAN CLOS!!!

Humoristes del món! Quina gran idea!

Porto 4 dies de Rodriguez. Això vol dir que des-de divendres, la Núria es de vacances amb la seva cosina. I jo, soc a casa. Coses de la feina.
El cas, es que he aprofitat aquests dies per veure capítols de sèries que tenia descuidades, o per descobrir. Aquests capítols han anat a parr al meu ordinador sense que jo me’n adonés, no es que els descarregui il·legalment.
Doncs això, dissabte a la nit vaig aprofitar per veure amb la Fura, la gossa, la primera temporada de “Los 4400″. Son 5 capítols que van passar per Antena 3, i que repetiràn aviat de cara a estrenar la segona aquest mes de Setembre. La sèrie no està malament, ens parla de 4400 persones que han anat desapareixent els ultims 60 anys, i que de sobte apareixen sota una bola de llum al mig de la muntanya. Aquesta gent manifesta una mena de superpoders, etc etc. La sèrie està força be, ja sabeu que a mi el tema dels superpoders m’interessa. Un altre dia us parlaré dels meus.

El cas es que durant la emissió dels capítols vaig estar comentant-los amb la Fura. Evidentment la pobre no deia res, però se’ls mirava amb interés. En total van ser 4 hores que es van passar molt de-pressa, i vaig acabar sobre les 3 de la matinada. Direu, on està la gràcia. Doncs just abans de que acabés l’ultim capítol, i revelèssin on havia estat tota aquesta gent, la Fura m’ho va dir. Evidentment no ho destriparé aquí. Però el que em va deixar sobtat es que ho endevinés abans que jo. Em va dir que si era burro o que. Que es veia ben clar. Li vaig preguntar que com ho havia deduït. Em va dir que no era molt difícil d’endevinar. Que ella trobava més interessant Lost. Lost? A casa no ho hem vist mai ni ho seguim. La Fura va dir que s’ho baixava d’internet dd’amagat, a les nits, i que tenia una carpeta oculta al portàtil. En mala hora li vaig ensenyar a fer anar el portàtil. Em va explicar que estava força enganxada, i que esperava amb moltes ganes que comencés la tercera temporada.
Aprofitant la vinentesa vam estar parlant de les sèries que ens agradàven. Ella em va dir que li semblava be veure amb nosaltres House, Scrubs i Anatomia de Grey, però que veia Lost per què estava cansada de sèries de metges. També segueix Prison Break, en versió original. (Jordi, si vens per casa, podràs parlar amb ella de la sèrie).
Ara la discussió mes gran va venir pel futbol. Em va dir que no suportava quan jo el veia per la tele, que per això quan crido i insulto a la tele ella marxa cap al seu racó. Que no es que s’espanti, es que te una petita ràdio allà i segueix la narració de Rac1 amb tranquilitat. Mira, com a mínim seguim la mateixa emissora. Clar, el que passa es que encara no te 2 anys, i no coneix molta cosa més.

Diumenge al matí va deixar de parlar-me, i només borda.

Aqui us deixo el trailer / intro del nou joc: Marvel Ultimate Alliance. Sens dubte el joc pels frikis com jo, en el que aparèixen més personatges Marvel de la història. la intro té molt bona pinta, i si visiteu la web, flipareu amb les imatges.

Per fi el senyor Apple tradueix una de les seves campanyes publicitaries per tv al castellà. Vol dir això que l’emetràn a les nostres teles? potser si. La campanya es basa en la comparació entre un pc i un mac, us deixo penjat un dels que em fa més gràcia. Ja em direu que us sembla.

Podeu trobar els altres anuncis traduïts a can Apple. Get a mac

Senyors, he canvïat el sistema de comentaris del blog. He incoroprat el conegut sistema Haloscan. No us espanteu, comentar segueix sent fàcil.

El passat dilluns, vam decidir d’anar a esmorzar a l’IKEA. Per 1 miserable euro tens: Pa amb mantega i melmelada, ous remenats, 3 llesques de bacon, una salsitxa, suc i cafè. Evidentment per 1 euro l’esmorzar no pot ser de qualitat de gourmet, però no està malament. Els ous eren una mica insípids, però si els barreges amb el bacon, agafen més gustet. El que passa es que a mi el bacon m’agrada cremadet; i m’el van servir força cru. Així que després de mengar-me el pa amb mantega, no m’agrada la melmelada, i la salsitxa; vaig anar a que em fèssin una mica més el bacon. Em vaig acostar a la dona que servía el bacon, però estava molt enfeinada i em va enviar a la dels ous. Aquella em va dir que tampoc no podía fer res; que ja tenía prou feina remenant ous i posan’t-hi aigua, que els ous no van barats. Així que vaig pensar d’anar jo mateix a darrera, a la cuina, a que m’el passèssin una mica per la paella. Es que de debó, es molt millor cremadet que cru. Què va passar? doncs que em vaig perdre. Si us costa orientar-vos a l’IKEA, imagineu com són les seves interioritats. Enlloc d’anar a parar a la cuina vaig anar a una sala gran, molt gran, i fosca. De sobte unes mans sueques em van agafar per l’esquena i es van encendre els llums. I no, la gent no va cridar “Sorpresa!”, em vaig trobar a una mena de taller gegant amb tot de gent treballant. Les mans que m’agafaven la esquena em van girar i em vaig adonar de que eren d’un viking de 2,10. Aquest, em va dir, en suec. Nö te gustâ el bacon? Pös te vas a jartar de currar. La gent que estava treballant estàven tots grassos, com a porcs, i estàven fabricant els mobles de l’IKEA. Aquells que tú i jo hem comprat per 4 duros. I no t’has preguntat mai per que valen només 4 duros?
L’home que tenia al costat em va estar explicant, que portava 3 anys allà. Que va baixar a queixar-se del beicon cru. I que el van agafar i el teníen allà pencant. Erem uns 250 allà esclavitzats. També em va dir que només els donàven per menjar el beicon, cru. I que per aquest motiu ja no es podíen ni moure. Li vaig preguntar per la seva família. Em va dir que amb els preus dels mobles, la gent no es molesta per si perd un familiar allà dins, comprar una tauleta de nit per 6 euros els compensa.
Vaig decidir que no, que no em pensava quedar allà, muntant peces de fusta i menjant beicon 18 hores al dia. Com que encara em podía bellugar, vaig intentar acostar-me a qui semblava el cap; un tal Sigurld. Era impossible explicar-li que això era esclavitud, que no ens podía tenir així. Res, no m’entenía. Per sort sota el jersei duia la samarreta de Henrik Larsson, li vaig ensenyar, i al veure l’ídol del seu país estampat sobre la meva panxa; em va fer unes reverències i em va acompanyar a la sortida. Abans de marxar li vaig preguntar si em podía passar una mica més el beicon.
Em va dir que no m’aprofités de la seva benevolència mentre m’empenyía cap al menjador de nou.

Be, ja ha arribat el contador a les 2000 visites. Es poc, ja ho se, però tot i així, fa il·lusió.

L’altre dia vam anar a l’aeroport amb la Núria. Era el dia després de la gran vaga de treballadors de terra, i ens esperàvem que podría passar qualsevol cosa. Qualsevol cosa excepte que ens haguèssin donat l’hora d’arribada malament. Nosaltres esperàvem l’avió sobre les 9 de la nit; però al arribar ens vam informar i ens van dir que arribava cap a 3 quarts d’11. Vam decidir d’anar a sopar ja que encara no ho havíem fet. Vam dir d’anar a algun centre comercial de la vora, ja que la nostra desconeixença del Prat ens va fer anar de cara a barraca. Conduïnt pels voltants de l’aeroport vam anar a parar a un Carrefour. I ni curts ni mandrosos hi vam aparcar el cotxe per sopar.
Fora del Carrefour hi havia uns quants bars, un basc, un frankfurt i un Maradonal’s. El frankfurt ens va fer mes el pes i vem decidir de quedar.nos-hi.
Però abans d’entrar vaig voler passar pel Carrefour a comprar piles per la ràdio. No puc dormir sense la meva ràdio. La Núria em va fer notar que feia uns minuts havien anunciat que el Carrefour tancava les portes, però jo li vaig dir que encara hi havia temps. Mentre passavem les portes amb el segurata, els altaveus anunciàven que en 5 minuts tancava el Carrefour. Com costa trobar unes piles quan vas curt de temps. Només en trobes de petaca, AA, de les de botó, de les grosses de lloro. Però les AAA, les petitones de walkman o ràdio costen més de trobar. Quan ja erem a la última caixa de la filera de caixeres, trobem les piles. I just quan ens coloquem devant la caixa per pagar, els altaveus anuncien que havia arribat l’hora; el Carrefour tancava. El segurata surt per la porta mentre aquestes es tanquen hermeticament. Al mateix temps les caixeres treuen unes màscares anti gas, i d’una caixa del costat sento com uns clients xiuxiuegen: ” Es verdad, lo que decia tu cuñao es verdad. Vamos a morir”. No em vaig adonar de per què ho deien fins que vaig notar una cuïssor als ulls. Sort que la Núria pensa en tot i va treure les 2 màscares antigas que vam comprar l’altre dia al Decathlon. Ens les vam posar mentre pagàvem les piles. 3 euros per 4 piles! Quina estafa!. La Núria em deia que no, que aquestes piles eren especials i que eren mes cares, mentre anavem superant els cadàvers dels clients i sortint del Carrefour per les portes de servei que amablement ens van obrir els empleats.
Jo vaig sopar un Pikantworst i la Núria una Bratwurst. L’avió que esperàvem va arribar a les 22:35, 10 minuts d’avançament!
Els meus pares havien tornat de vacances, i no haviem sopat pas malament, però; per què son tan cares les piles AAA? I que en fan de tants cadàvers cada dia al Carrefour?

Em venia de gust fer un dibujillu del gran Lobo, “The Main Man”.

Una banda de emús bords ataca els mandrils que controlaven el servei de Metro a Barcelona.
Com ja va descubrir aquest blog fa uns mesos, una banda de mandrils va prendre el control del servei metropolità de transports de Barcelona. Durant els primers dies el servei va baixar de qualitat, però amb el temps, els mandrils ho havien arribat a fer millor que els professionals que hi treballaven abans. Però aquesta nit una bandada d’emús bords ha atacat els mandrils durant el canvi de torn. La banda d’emús ja havia anticipat el seu atac amb uns cartells que deien: “Del 1 al 31 de Agosto el servicio de la L1 estará cortado de Santa Coloma a Torres i Bages. Un servicio de autobuses realizará el trayecto”.
Ningú s’ho havia pres en serio. Però segons les nostres fonts infiltrades als mandrils, aquesta nit la bandada d’emús ha entrat a les sales de control, mentre els primats dormíen la mona.

El portaveu dels emús ha declarat que això ho fan exclusivament per tocar els collons, ja que la seva espècie ha estat ridiculitzada i vexada durant segles per la humanitat, i ells han decidit que, durant aquest mes d’agost, els ciutadans que facin aquest trajecte seràn tractats com a presoners de guerra. Seràn transportats com a ramat d’ovelles, i s’estàven plantejant de fer anar eines de persuasió com porres elèctriques o pals amb caques dels emús a les puntes.
“Habia un cochino que no se bajaba del autogús y vemos estao media hora paraos” Deia una usuaria indignada al baixar del bus a Torres i Bages. “Tres quarts d’hora he trigat a fer un trajecte que es fa en 5 minuts” deia un jove intel·ligent i formós que es dirigia a la feina; mentre una senyora grassa ja suada a aquestes hores demanava a crits la policía. Els cossos de seguretat de la nació han intentat intervindre, però una bandada de coloms conxorxada amb els emús ha desarticulat els efectius policials.

Seguirem informant dels aconteixements durant aquest més de segrest.