Les Animalades de l’alex

Ahir vaig anar a sopar fora, a celebrar l’aniversari d’una amiga. Erem unes 30 persones, de les quals només coneixia unes 12 o 13. I d’aquestes, amb 5 tenim força bon rottlo. Tots 5 ens vem trobar a un racó, amb els altres coneguta a l’altre punta, i envoltats de gent a la que no coneixiem.
Diguem’ne que amb 2 d’aquests, els meus antics companys de pis, som bastant “pepes” com ens va definir un dels altres. Un altre qualificatiu similar sería “marujes”, però amb mala hòstia. A poca estona d’esperar la homenajeada, era una festa sorpresa; ens vam començar a avorrir. i això va portar a criticar la gent que estava allà. El problema es que no ho sabem fer be, quan ens passem ens fotem de riure. però que tothom se’n adona. I arriba un moment en que penses si saben que te’n estàs fotén d’ells.
Be, mes que res això m’ha fet pensar en si soc una mala persona o nó. Ja se que no, que es força normal això, però com que t’ho passes tan be, després et sembla que el que has fet està malament. Es el típic sentiment de culpa dels catòlics, com dels que ens fotiem ahir.

Al sopar d’ahir amb un col·lega

Be. Avui fa un any inauguràvem el blog. No es que sigui un dels blogs més llegits de la història dels blogs. Però s’agreixen totes les colaboracions, suggerències i comentaris. I espero seguir un altre anys i molts mes explicat-vos les meves xorrades.

Ja hi ha imatges de les noves películes comiqueres que s’acosten. Per aquest ordre; Spiderman 3, Iron Man, i Transformers. Aqui queden!

Si senyors! Jo ja he aconseguit el meu!!
Es molt senzill, entrin aqui http://www.theapplecollection.com/Collection/PaperMac
i demanin el seu!!

Acabo de gaudir d’una relectura del fantástic “Maus” d’Art Spiegelman, i us el recomano encara que no sigueu fans dels còmics.
Es una històris explicada en dues parts que ens relaten la vida del pare de l’autor. Un jueu que les va passar canutes durant la segona guerra mundial, i de com s’en va sortir.
la primera part ens relata des-de que la Guerra està apunt d’esclatar, fins a que els agafen els alemanys i els estan a punt de portar als camps de concentració. La segona part, escrita uns anys després ens relata la estància de Vladek Spiegelman a “Mauswitz” fins a la fi de la guerra.
La història està explicada amb animals, i separa les nacionalitats per races. Així els jueus son interpretats per rates. Els Nazis per gats, i els polonesos queden retratats com a porcs. Fent així fàcil la identificació dels personatges. La història es va intercalant amb la època actual, on el mateix autor visita al seu pare per que li expliqui les seves històries a fi de documentar-se pel còmic.
Una premiada història mig autobiogràfica, mig biografia del pare de l’autor; que recomano a tots aquells minimament interessats en com van viure els jueus l’Holocaust. Sens dubte es un tema ja molt tractat, però trobo que en aquest còmic es toca des d’una vessant força real i a més a més et permet conèixer les seqüeles que van deixar els camps de concentració als presoners.

Que dir d’una de les millors sèries emeses mai a la tele. Doncs que per fi ha estat editada aqui en DVD. Una magnifica edició de col·lecionista que inclou les 4 temporades de la sèrie i un DVD amb tots els especials gravats i un gran Making of.
Us recomano que torneu a veure la sèrie per què es una joia a nivell de qualitat, humor, i diàlegs desternillants. El típic humor anglés barregat amb la seva història. Sens dubte la gran obra de Rowan Atkinson, després va baixar el nivell al fer Mr.Bean, i ara s’arrossega per películes de mala mort. També gaudireu d’un gran Hugh Laurie (si, House), en els seus inicis televisius amb Stephen Fry.
I que dir del gran personatge de la sèrie, Baldrick, que acompanya a l’Escurçó Negre durant els 4 períodes de la història britànica retratats a les 4 temporades. El criat pudent, estúpid, però entranyablement optimista.

Queda dit, una joia per tots aquells qui gaudeixin amb l’inteligent, escatològic i irònic sentit de l’humor britànic.

Us agrada Superman? A mi no. Però vaig anar a veure la peli confiant que Bryan Singer em fes canviar d’opinió. Però no, no ho ha fet. Analitzem la película. Superman està for, de vacances, però torna a la terra. Lex Luthor surt de la presó, te un pla molt dolent. Posa en marxa el seu pla, i Superman el derrota. Res mes? Cap subtrama? Altre cop Lex Luthor? Doncs si. Altre cop Lex Luthor. Un personatge que no te cap credibilitat, acaba una mica com Mortadelo Y Filemón al final de les seves històries. I Superman? Que fa? Doncs recollir coses. Es passa tota la peli recollint coses que cauen. Que si un avió, que si trossos d’edifici, que si un vaixell que s’enfonsa, que si unes roques. Tot el poder de Superman queda plasmat a la película en la seva capacitat de recollir coses que cauen.
Per què un personatge tan poderós com Superman queda només per recollir coses? Pels seus enemics. La grandesa d’un heroi, es equiparable a la capacitat dels seus enemics. I Lex Luthor es un humà amb males idees. Per què no li posen un rival del seu nivell? Per què no té enemics carismàtics com Batman o Spiderman o els X-men. Luthor no dona per més.
I la película molt lenta. Només passa el que us he dit a dalt, i el problema es que s’explica en 2 hores i mitja. I el xiclet s’estira i s’estira amb planos lents, pausats en els que no passa res. Com amínim han triat un actor que pot interpretar molt be la soseria de Superman. Això i que també surt James Mardsen (Cíclope a X-Men) ha aconseguit ajuntar a dos dels superherois mes sosos a la gran pantalla. Només faltava Ben Affleck fent de Daredevil, i el suicidi s’hagués fet efectiu.

Pixar ho ha tornat a fer. Han fet una peli divertida, entretinguda i amb una personatges cuidats i ben creats. Segurament la película no arribarà a les cotes de “Finding Nemo”, però sens dubte encara van per devant dels seus competidors en l’animació digital.
Rayo McQueen es el novell de la Cursa Pistón. La cursa de cotxes de carreres més important. Però anant de camí a la cursa de desempat a Califòrnia, es desvia de l’autopista i agafa la mítica Route 66. Allà va a parar a Radiador Spring. Un poblet de mala mort on hi viuen els tipics habitants de poblet americà perdut de la mà de déu. Una història d’autoacceptació i despertar a la realitat, bé, la típica història, però com que està tan ben explicada i amb uns personatges tan bons, doncs te la creus i mires la peli embadalit pels paisatges. Un món on tothom són cotxes, on les muntanyes rocoses tenen formes de radiadors antics i culs de cotxe. On les mosques son Volkswagen beetles.

En resum, aneu a veure-la, no us decebrà. Però si podeu, en versió original.

Que passa quan juntes 2 virtuosos d’instruments tan complerts com el piano i la guitarra? Doncs “Spain”. Aquest es el nom del disc que van treure fa 6 anys Michel Camilo i Tomatito. I avui, al Teatre Grec de barcelona, han presentat el seu nou disc “Spain again”. Ha estat un concert sublim. No hi ha hagut cap moment en el que l’atenció pugués baixar. Michel Camilo, pianista de jazz llatí i Tomatito, guitarrista flamenc, creen unes melodies que es van encadenant unes amb les altres, piano i guitarra, passant del jazz a la música llatina i al flamenc sense cap dissonancia. El teatre es un marc esplèndid. L’any passat el concet de Jamie Cullum va estar genial. Però aquest cop, podies tancar els ulls i senties la música a la pell. Els artistes entregats, sobretot Camilo, agraïts pels aplaudiments i els crits del públic, han ofert uns bisos extraordinaris. En resum, un dels millors concerts que he presenciat mai, i sens dubte el mes elaborat a nivell musical.